NOTES DE CAMBRA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La lletra

Tinc mala punteria pel que fa als regals; sovint, els receptors van l’endemà a la botiga per fer-ne un canvi

Abans de visitar uns coneguts anglesos que tenen un fill adolescent, vaig decidir tindre un detall amb el jove, de qui coneixia la passió pels videojocs i per la música pop. El matí que havia d’agafar l’avió vaig passar per una macrobotiga de València per comprar alguna cosa que poguera agradar-li i que, alhora, fóra per a ell nova, desconeguda. Al cap de molt de furgar-hi, me’n vaig endur dos discos: Saó, de La Gossa Sorda, i Coratge, d’Obrint Pas. Jo els tenia ben sentits perquè, a casa, els meus fills —que encara no són adolescents— en fan traure fum. Tinc mala punteria pel que fa als regals; sovint, els receptors van l’endemà a la botiga per fer-ne un canvi o directament els llancen al calaix de l’oblit. He regalat uns quants Nosaltres, els valencians, uns quants Si això és un home, unes quantes Variacions Goldberg, que no han sigut mai llegits o escoltats, i que potser no escoltarà ni llegirà mai ningú. Un desastre, conseqüència de creure que allò que a tu t’interessa o et fascina ha de fascinar, o simplement agradar, els altres. En aquest cas, però, no anà així. Mesos després de la visita i del regal ens retrobàrem i el xicot, sense que jo li’n parlara, em va dir que li encantaven els dos discos i que se’ls posava sovint. “Són una canya”, féu, aproximadament, en l’única llengua que coneix, l’anglés. “Transmeten optimisme. M’agrada posar-me’ls de bon matí, quan m’alce, per afrontar amb energia la jornada”, afegí. “Quina cançó és la que més t’agrada?”, vaig preguntar. “Moltes”, va dir, “però hi ha una, especialment, que no puc escoltar sense fer bots. És diu “Tres de Pego”, de La Gossa”. Em vaig quedar de pedra. És tracta d’una cançó estranya, molt estranya. Per què? Per la contradictòria química que hi ha entre la lletra i la música, una combinació que produeix una emoció insòlita. El xicon desconeixia de què parla la cançó i li ho vaig explicar: és un homenatge a tres deportats, Carles, Vicent i Andreu, tres veïns de Pego que van morir a Güsen, subcamp de Mauthausen. Ara era ell, qui s’havia quedat de pedra. És l’últim que s’esperava, d’aquella música que el feia botar. Com que en la funda del disc no hi havia versió anglesa de les lletres, li vaig improvisar una maldestra traducció d’algunes frases. “Si sobrevius passa’t per Pego i digues que no tornarem, que a les fosses de Mauthausen tres de Pego han fet la pell”. El vaig mirar, pensant que potser li amargaria el dia, però ell m’exigí més. “Digues als joves que guarden el foc encés. Només en queda el caliu, però temps al temps, perquè la lluita és dura, però sura sobre el temps, etc”. Abatut, em digué que lamentava haver-ne fet una interpretació tan superficial, que ni tan sols n’havia intuït el fons del missatge. Vaig dir que no s’excusara, que en el seu cas era una simple qüestió lingüística. I vaig afegir que, de lectures superficials, al País Valencià n’anàvem ben servits, i no sols fetes per forasters, sinó per gran part dels mateixos natius, que, cecs, atenien només la música de la nostra història i de la nostra identitat —que potser els incitava a fer bots—, però que n’ignoraven totalment, insensatament, la lletra.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS