Moros i cristians

Dubte molt que els valencians del segle xiv o xv, del xvii o el xviii, tingueren cap propensió a considerar-se fills de moros, hereus de moros o continuadors de moros, en cap sentit i de cap manera. Fins que arribà la “morofília” romàntica del segle xix: l’evocació de l’exotisme i de l’“africanisme” meridional, l’enyorament d’un temps diferent del modern, i altres fantasies literàries, especialment franceses. En virtut de les quals, per exemple, un viatger il·lustre podia al·ludir a la Llonja de València com a palau d’un rei moro. O una decoració moderna i afegida podia convertir en “banys àrabs” uns banys del segle xiv o xv, és a dir, “cristians”. La mitificació d’uns àrabs valencians rics, tolerants i de cultura refinada, nets i ben rentats, creadors originals de la nostra agricultura, en oposició amb els cristians medievals semibàrbars, fanàtics i bruts, és resultat, doncs, d’una certa historiografia romàntica, d’imatges arribades de fora, i d’aquella estranya combinació entre arabofília, exotisme i distanciament de la cultura burgesa europea. Blasco Ibáñez n’és un representant de primera fila: els llauradors de l’Horta són primitius, bàrbars, africans i moros; els àrabs medievals eren cultes i refinats, i ens va conquistar un rei Jaume fanàtic i brut. No cal recordar quantes pel·lícules, novel·letes o documentals s’han produït i es produeixen sobre la base d’aquesta fantasia. En la televisió valenciana (abans del PP!), en un reportatge sobre la Marina Alta, anaven apareixent imatges de poblets amb església i campanar, i el presentador explicava, convençut, que els campanars eren clarament la continuació dels minarets de les mesquites, prova per tant de l’origen islàmic d’aquests pobles. Si les esglésies tenen campanar perquè les mesquites tenien minaret, caldrà, doncs, reislamitzar tota la història d’Europa, fins a Polònia o Noruega. Ara, quan la TVV (de tant en tant la veig, per curiositat antropològica…) ens omple de festes on els “moros” poden ser guerrers zulus i els “cristians” poden ser contrabandistes, hom ja no sap què pensar sobre el sentit de la història. I així hem passat l’estiu, cavil·lant sobre aquests fantasmes i alguns altres.