Desorientats

Comença la temporada artística a Barcelona, i seria hora de passar comptes. Els més urgents, els que es reclamen a Vicenç Altaió. La mostra Pure Views , que des del 2 de juliol exhibeix l'Arts Santa Mònica -i amb la qual Altaió es va acomiadar com a responsable del centre-, no és desaconsellable per dolenta o mediocre, sinó per la seva deliberada opacitat. Caldria explicar que aquesta exposició reuneix part dels fons del Chengdu MOCA, museu privat impulsat per la Chengdu HT Industrial Investment Group, un imperi immobiliari d'aquesta ciutat del sud-oest xinès on viuen 15 milions d'ànimes. Per a la seva exhibició a Barcelona, aquesta empresa, amb la col·laboració de la galeria privada L-Art, es va fer càrrec gairebé de totes les despeses (transport, catàleg, assegurances) amb la finalitat de guanyar una important plataforma de visibilitat a Europa.

El subtítol de la col·lectiva, Transformacions de l'art xinès contemporani , porta a engany. No és una mostra representativa del panorama actual a la Xina, ni hi ha una tasca curadora, sinó que és un conjunt de peces agafades en bloc d'una de les tantíssimes col·leccions privades escampades per aquest territori asiàtic.

Aquells que coneguin la manera com funciona el sistema de l'art xinès saben bé que no admet filtres crítics i que està exposat fàcilment a l'especulació. El Chengdu MOCA, inaugurat el 2011, és una col·lecció corporativa, com ho seria, si existís, la del grup ACS de Florentino Pérez. ¿Algun comissari seria capaç de presentar, sense posar-se vermell, l'art d'un museu privat en un museu públic, posem de Xangai, com a paradigma del millor i més solvent de l'art espanyol? ¿És lícit utilitzar els espais públics com a plataformes de blanqueig d'imatge de les empreses? I si ho fos, ¿no són els directors d'aquests centres els que han d'informar i justificar la procedència de les obres?

Altaió pot argüir que aquesta exposició no li ha costat gairebé res al contribuent i que, atesa l'escassetat de diners públics, d'ara endavant aquesta serà l'única via per mantenir els equipaments culturals. El conseller Ferran Mascarell, que ha promès recuperar per al seu equip el poeta i comissari, ha donat suport a aquesta mostra sense cap recança, comparant-la amb la que fa 18 anys el mateix Arts Santa Mònica va presentar com a pionera i transcendental del dinàmic art xinès. Des del País del Centre: Avantguardes Artístiques Xineses tenia com a comissària Inma G. Puy, però llavors sí que hi havia una tasca curadora.

Explica Josep Soler Casanellas, col·leccionista d'art xinès i coordinador de Pure Views : "Des del luxós bar de l'hotel a Chengdu, Lu Peng (director del MOCA) m'acabava de proposar buscar un museu europeu on poder acollir la mostra més important d'art contemporani xinès realitzada a Europa, amb vuit dels seus artistes entre els 100 amb més vendes en subhastes en aquests anys". ¿Ens hem d'alegrar que part d'aquest gran basar d'art xinès hagi recalat a l'Arts Santa Mònica i no al Beaubourg o al Reina Sofía? Els directors de centres d'art i comissaris que comercien seran en el futur un espectacle freqüent, i no gaire noble. Caldrà estar amatents (convé recordar com va entrar la màfia xinesa a l'IVAM de València) i exigir transparència. Si la conselleria de Cultura avala aquest pobre model de gestió com a promesa de futur i la nostra societat ho accepta sense dir ni piu per mor de l'arcàdia una Catalunya independent, estem perillosament desorientats.

Tan a prop, però també tan lluny de la Xina, està Japonisme a CaixaForum. No és la culminació d'aquest gènere d'exposicions, però té la seva dignitat i mostra el procés d'arrelament de temes, motius, tècniques i formats de l'art japonès a Espanya i Catalunya. Hi ha peces indefinibles i també molts llocs comuns, però és recomanable. Al seu costat, la de l'Arts Santa Mònica reflecteix l'oportunisme dels currotacos.