AFC: privada d’interès públic

AFC és una de les institucions més antigues de Barcelona i és símbol de la fotografia, activitat que ha definit el sentir creatiu de l’art català de la modernitat. Mantenir-la viva és la principal preocupació dels seus socis, que van cobrint despeses a cop de quotes mensuals, sense subvencions. En entrar al recinte, esglaia la seva decadència si es pensa en els temps d’esplendor en què aquesta agrupació, la més important en nombre de socis de l’Estat, era puntera organitzant concursos fotogràfics, tertúlies i tallers. Avui sembla que la missió de l’agrupació s’ha esgotat i que l’AFC és només un espai de trobada per a uns socis enyorats.

 Per a Barcelona, l’AFC és a la fotografia el que el Palau és a la música. Són alguna cosa més que un símbol. Són l’epicentre d’una activitat que ha crescut i evolucionat, lligades a les generacions que les han fet créixer, a la classe civil, a l’impuls privat i associatiu, que aquí ha estat motor de la societat. Imaginin què passaria si aquella fundació musical fracassés en la seva gestió fins al punt d’abaixar la persiana per sempre. ¿Prescindiríem de la força simbòlica de l’edifici del Palau per convertir-lo en hotel o grans magatzems? No, és clar. Doncs, què passa quan l’amenaça pesa sobre l’AFC? És evident que no seria el mateix. La fotografia no preocupa especialment a ningú, i no és, ni ha estat mai, tema prioritari en les polítiques culturals. Un grup d’experts presentàrem al conseller de Cultura, fruit d’un encàrrec seu, una idea senzilla per posar en marxa un equip de treball que actués com a observatori per a la preservació d’arxius fotogràfics i activar programes de difusió i creació. D’allò en fa més d’un any, i encara no s’ha mogut res. La política fotogràfica està aparentment desactivada. Qui o què estarà al cas, entre d’altres coses, de les necessitats que puguin tenir associacions i entitats que promouen la fotografia, com ara l’AFC?

La responsabilitat dels ciutadans sempre juga a favor, de manera que el 2003, preveient un desastre, els directius de l’AFC van dipositar la col·lecció de positius al MNAC. Així, el Museu Nacional, malgrat el seu nul pressupost per a fotografia, pot comptar amb conjunts tan importants com la sèrie vintage de gran format El carrer, de Joan Colom, o les còpies pigmentàries de Claudi Carbonell o Pla Janini. Potser va ser a causa d’aquest dipòsit que el 2006 la Generalitat va atorgar a l’AFC la Creu de Sant Jordi, “en reconeixement al seu destacat paper com a entitat pionera a Catalunya pel que fa a la conservació i promoció de l’art de la fotografia”. ¿No comporta el premi una declaració implícita de l’interès públic d’aquesta associació? Caldria esperar que d’aquest reconeixement es derivés un compromís de l’administració per a l’ajut a l’hora d’enfocar un nou projecte per tal de revitalitzar-la.

Aquest concert amb l’administració que vetllés per la consecució dels objectius de vitalitzar l’AFC s’hauria de fer amb l’acord dels socis. Però segur que reconeixerien l’avantatge d’allargar la vida de la seva institució amb la saba nova de nous públics, estudiants, gent de carrer i professionals, joves o veterans.

Laura Terré és historiadora de fotografia i comissària d’exposicions.