Essència d’art

“Sóc eminentment feliç”, em diu Amparo Carbonell, al cap de poc d’haver entrat al seu estudi. Pocs artistes entrevistats m’han manifestat de manera tan explícita la seua felicitat; ans al contrari, sovint hi ha hagut més de frustració, de misantropia, d’exili interior, d’infelicitat. En algun cas hem tingut, fins i tot, topades contundents, pura escenografia iracunda del temperament artístic. Però en el cas d’Amparo Carbonell se’m declara feliç sense matisos, i tot en la seua manera de ser ho corrobora. Somriu, s’explica tranquil·lament, se la veu segura del seu art, de la seua obra, i quan ho requereix s’exposa i ofereix opinions fortes i valentes. Aquell estudi, situat en una planta baixa de la Finca Roja de València, és encantador, lluminós, un vertader niu d’artista. En aquell ambient covat, Amparo desenvolupa les seues escultures de fusta, amb unes formes modulades i ondulants. Hi regna un clima seràfic, acollidor; tot és pulcre i amb bon gust, i la manera de ser d’Amparo contribueix a fer que t’hi trobes bé, i que siga un plaer sentir-la. Com a professora de Belles Arts té coses interessants a dir, i també com a escultora i creadora.

I, tanmateix, tot se’m fa a l’inici una mica estrany. Mire les seues escultures i quasi totes presenten un mateix patró, com la sublimació d’un fragment de columna salomònica. N’hi ha de grans i menudes, de faig, de til·ler o de xiprer, senceres o partides per la meitat, solitàries o exhibint-se davant d’un mirall. Mentre comentem coses sobre la vida (el difícil art de conciliar la maternitat i la creació artística: Amparo ho ha aconseguit i és mare de dos fills), aquelles formes, que de vegades són com urnes, es van introduint en la meua retina subtilment, com una mena d’invasió. Aquell clima és tan transparent i polit, que per moments resulta una mica angoixant: què són totes aquelles repeticions d’una mateixa forma? Aquelles repeticions que també hi ha en dibuixos emmarcats i penjats de les parets. Què és tot aquell llenguatge? Aquell signe, què ens explica? A què al·ludeix? Finalment, la fite i li ho pregunte, una mica a boca de canó. Amparo Carbonell em mira i riu, i contesta de manera que em sorprén: “Sóc jo”.

Aquell estudi és lluminós, un vertader niu d’artista

La meua cara de perplexitat mereix una explicació, i Amparo, amb naturalitat, de seguida me l’ofereix, i precisa: “És l’ombra del meu cos… Fa vint-i-cinc anys el vaig siluetejar i va eixir aquesta forma, que, en efecte, recorda una urna. Està fins al tors, sense cap. Sobre aquesta imatge he treballat tot aquest temps”. He de dir que em sembla admirable. Igual que el gentilhome de Molière descobreix que parla en prosa, gràcies a les sàvies observacions del seu preceptor, jo de colp i volta descobrisc en aquella estança un centenar d’ombres transsubstanciades de l’artista, i com qui diu ho comence a entendre tot. “Des de molt joveneta m’agradaven i m’interessaven molt les venus prehistòriques, aquelles formes pedestres, botinflades, però plenes de significat. Imatges pareidòliques. Significacions profundes i pregones. Sobre aquest llenguatge vaig treballar durant l’inici del meu recorregut artístic. Vaig fer la tesina sobre aquestes imatges. Fa poc he estat a Berlín i vaig passar tres dies mirant-les!”. Amparo riu i aconsegueix amb la seua naturalitat que tot allò ens semble natural. Per què no? Al capdavall, tant se val el que crees, el que és més important és que cregues en el teu art. “Vols dir que fa vint-i-cinc anys que esculpeixes la teua ombra?”, li pregunte. Em fa que sí amb el cap i apunta: “Sí, potser més temps encara…”.

Amparo Carbonell em mostra les peces més antigues (l’ombra mare o primigènia) i com ha anat evolucionant al llarg del temps, creant tots aquells alter egos, tota aquella clonació. “En funció del meu estat d’ànim empre un material o un altre. Un tipus de fusta, o de metall… És com una mena de tipografia pròpia, un signe. Històries viscudes en el cos d’una dona, i sempre retorne a la meua silueta”. Em mostra algunes obres de la sèrie Històries en vitrina i em fixe particularment en una que porta el títol La primera temptació d’Eva i en una altra titulada De la mateixa pasta que la lluna, en què una mà acarona la seua silueta. En efecte, d’alguna manera la seua ombra sempre hi és. I continua: “Vaig començar amb les venus de la prehistòria i vaig arribar a la imatge de mi mateixa… Ara retorne a les venus, fixa’t que estan ací, són contemporànies… El temps s’expandeix. Els artistes tenim una cronologia distinta”. De sobte, afig: “També tinc el meu melic!”.

Em mostra una peça que és la representació d’un melic. “És el centre, l’essència per on tot comença! També he reproduït el melic d’amigues, són com illes que suren en l’espai…”. Li comente que, segons l’escolàstica més ortodoxa, Eva no tindria melic, perquè va nàixer d’una costella d’Adam. Però la meua observació no sembla interessar-li gaire. Aleshores li pregunte quins artistes segueix, quins escultors admira. “No ho sé! Cap en concret…”. Però quan estic a punt d’insistir-hi (per què els artistes no volen parlar d’altres artistes?) em confessa: “Sóc deixebla de Silvestre d’Edeta… Ens feia classe de talla, amb fusta i pedra, i em va ensenyar molt. Vaig ser jo qui li va muntar el museu que té a Llíria, i regularment em reunisc amb ell. Malgrat la seua edat està molt lúcid!”.

Parlem de Silvestre d’Edeta, de les seues escultures, tot és entusiasme i admiració. El museu de Llíria és una meravella i he de dir que allí vaig descobrir el gran escultor que és Silvestre. La veritat és que la seua obra més coneguda, la font de la plaça de la Verge de València mai no m’ha acabat d’agradar: aquell homenot panxacontent envoltat de poncelles esquifides és poc reeixit. Però el seu museu de Llíria és una autèntica joia, on es projecta una mena d’Arístides Maillol a la valenciana. Amparo explica que li va fer un documental i que sempre que pot el grava amb el mòbil, perquè no es perda la seua saviesa. Trau el seu telèfon i es posa a buscar l’última gravació. Ens la mostra, hi apareix un home prim, molt vell (104 anys), assegut en una gran butaca, sobre un fons vermell enlluernador, i el sent dir, en un valencià claríssim i cavernós: “Què és l’escultura? Una forma que ocupa un espai que és il·luminat per la llum…”. Ja no puc anotar res més, però tot plegat em sembla admirable. Amparo em parla d’Esteve Edo, un altre escultor que respecta molt, i d’altres professors seus, com Luis Arcas.

En aquest punt, li pregunte per gent jove que treballe l’escultura i que pense que té un futur prometedor. Em diu que no hi cau, que la gent jove ja no treballa els materials, que busquen altres llenguatges. “L’escultura necessita tindre un bon taller, necessita espai, fas molt de soroll… La gent jove no disposa de mitjans per a fer-ho. A més, les escultures són difícils de vendre. Les galeries no en volen: sembla que tan sols són vàlides per als museus. Ara, més que amb escultures, es treballa amb artefactes. Una persona que m’interessa molt en aquest sentit és Moisés Mañas…”. De tota manera, sembla bastant crítica amb els joves, que veu massa indolents, poc valents: “La vida fàcil t’acomoda, i això és enemic de la creació. Les institucions valencianes han domesticat els seus artistes. Han deixat de ser salvatges. Hi ha molt pocs que no ens hem deixat domesticar… Les nostres generacions tenien més compromís: anàvem a manifestacions, compràvem obra artística amb contingut social, ens movíem molt més… Els joves d’ara estan massa instal·lats”. Jesús Císcar hi està d’acord i rebla, amb contundència: “Que desperten!”. I Amparo fa que sí amb el cap.

En funció del meu estat d’ànim empre un material o un altre. Un tipus de fusta, o de metall…

Seguint les indicacions de Jesús, l’artista posa per a una fotografia amb una d’aquestes escultures, davant del seu banc de fuster. Ara li col·loca unes branquetes i la silueta és arbòria, com una mena de Dafne. Pense en les seues paraules sobre la domesticitat, sobre el salvatgisme, que em sorprenen una mica. Ella no fa l’aspecte de ser, pròpiament, una “salvatge”. Però mai no se sap… Certament sempre s’ha mantingut fidel al seu art, de vegades contracorrent, indiferent a les modes (vint-i-cinc anys batallant amb la seua ombra), conciliant la seua faena creativa amb la maternitat. Li pregunte què pensa sobre l’obra d’altres escultors valencians, com ara Andreu Alfaro. Sorprenentment, la veig una mica indiferent: “Mai no m’ha apassionat, la veritat… Però és un home del seu moment. I ha il·luminat molt, i això és molt important!”. De Miquel Navarro em diu que té una bona amistat, i amb Willy Ramos, que des de fa uns quants anys treballa unes fabuloses escultures de fusta, es mostra molt més entusiasta: “De Willy m’agrada tot… És una preciositat el que fa! Però ell, sobretot, és pintor!”.

Fa uns quants mesos va ser rebuda a l’Acadèmia de Sant Carles i va preparar un discurs ple a vessar de vida interior, cosa que també caracteritza la seua obra. Me’l dóna, el fullege una mica i llig: “L’escultura és el que es pensa i el que encara està per pensar” o “Com entendre la realitat per a interpretar l’espai?”. No sabria dir… En la portada del discurs imprés hi ha un parell d’urnes, de siluetes “carbonellianes”, mig retallades, amb un cert volum sobre un contorn vermell. Ja a casa me’l mire i remire: aquelles formes tenen una força sorprenent, semblen una forma de vida. Per un moment tem que comencen a replicar-se i ho inunden tot. Aquell signe tan senzill —aquella urna que és el seu cos— conté la plena essència de l’artista.