La República de les dones

Poques vegades un títol de llibre com és Ignorades però desitjades. La dona política durant les eleccions de la Segona República a Catalunya reflecteix tan bé la seva tesi: ignorades però desitjades és la justa expressió del que succeí amb relació a la participació de les dones en la vida política catalana i espanyola durant la Segona República. Passats els anys no pararem de sentir que la República havia atorgat el dret de vot a les dones, en un pas decidit que certificava la seva plena incorporació a la vida social. Sabíem, però, que el debat a les Corts de la República va ser tens, i que fins i tot alguna de les cinc dones diputades van votar-hi en contra, perquè creien que la població femenina no estava preparada per actuar de forma autònoma, i que seria fàcilment influenciable per l’Església, que la portaria a votar la dreta.

Més enllà d’aquests llocs coneguts, Josep Lluís Martín Berbois planteja encara més contradiccions en la política catalana de la República, sobretot perquè en alguns moments sembla que els papers estaven canviats. Cal destacar del volum l’espai dedicat a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, quan la Constitució republicana ja reconeixia el vot per a les dones però les autoritats de la Generalitat van posar tot d’excuses tècniques amb relació al cens electoral per impedir la participació femenina en aquells comicis.

En aquella tensa situació, les dones conservadores insistien al president Macià, mentre que les d’esquerres havien de fer difícils equilibris entre la defensa del dret de vot i la “inconveniència” de fer-ho en aquell moment. Era recurrent parlar de la manca de formació política o de la influència directa que hi exercirien els capellans. Al segon congrés d’ERC encara hi havia molts reticents al vot femení, tot i que gent de pes com Rovira i Virgili creien que s’havia d’assumir la defensa del dret de vot al marge de la hipotètica orientació conservadora.

La dreta tampoc actuava de manera innocent, i entenien que podien utilitzar el tema per desgastar Macià. En una carta privada, Cambó evidenciava que el vot femení no li semblava transcendent per als resultats, però afegia que valia la pena “que siguin els de l’Esquerra els qui donin la responsabilitat que no votin les dones en les eleccions per al primer Parlament de Catalunya”. La dona estava, doncs, en el centre de les discussions polítiques, però sense ser elles les que tenien un protagonisme efectiu. Se les havia posat com a exemples quan recollien signatures per l’amnistia o en favor de l’Estatut, i es van crear seccions femenines que tenien un paper clarament subsidiari. Hi havia, certament, més mobilització política femenina, però, a l’hora de la veritat, en les eleccions a les Corts espanyoles del 1933 només van assolir l’acta tres diputades, justament en els comicis en què molts publicistes van responsabilitzar les dones de la victòria de les dretes.

Com explica Martín Berbois, la historiografia ha desmentit aquella brama, però déu n’hi do el recorregut que ha tingut, encara que davant les eleccions del 1936 tant les dretes com les esquerres sabien que els resultats no dependrien d’una qüestió de gènere. Potser per això mateix a Catalunya no hi hagué ni una sola candidata, ni al Front d’Esquerres ni al Front d’Ordre, encara que un publicista republicà com Josep Maria Francès va afirmar en aquell moment que “allò que fa dos anys fou una imprudència temerària del nou règim, en l’actualitat devé poc menys que una garantia de victòria”. En definitiva, un llibre valent que fa repensar la Catalunya republicana.