Més enllà d’una novel·la

Cada dia observo la mort com treballa des del mirall”. Ho deia Jean Cocteau, i no és casual que Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) ho recordi a la pàgina 30 de Climent, la seva nova novel·la. Perquè la mort és un dels temes centrals d’aquest llibre, sí, però no tota mort, sinó la mort representada, l’escenificació de la mort, el mirall que la reflecteix. Dit d’una altra manera, Climent és una novel·la sobre com escriure una novel·la sobre la mort. O, també, una novel·la que tracta la mort com a impossible novel·lesc. Un exercici escatològic i metaliterari, doncs, però no només: també és un dels textos més ambiciosos del gironí, potser el més perfectament imperfecte, i és un intent notable d’anar més enllà, i més enllà del Més Enllà, però fent-ho per contra amb més concreció que mai. D’aquí, més o menys crític o no, l’epígraf inicial de la novel·la, de Dennis Potter: “Tot és més trivial i més important que mai; la diferència entre totes dues coses ja no importa”.

Potser per això, i a diferència de Sis homes o La millor guerra del món, Fonalleras situa per primer cop la seva història en llocs reals, com Roma o Girona, i entre personatges reals, com l’escriptor Lluís Muntada, i fins i tot es permet la frivolitat, inèdita en ell, de parlar de marques publicitàries, restaurants, actors de cinema i cantants de segona, tots ells igualment reals. Luciano Tajoli, per exemple, l’italià que el 1961 va guanyar a San Remo amb la cançó Al di là (Més enllà), després popularitzada per Betty Curtis i Connie Francis. Estirant el fil, però, Al di là —i Aldilà, El Més Enllà— són també títols que el protagonista, un personatge d’arrel clarament vilamatiana, es planteja per al seu projecte de novel·la eternament bloquejat. I estirant més, és l’epígraf dels capítols que serveixen al narrador per reproduir els primers fragments de la novel·la dins la novel·la.

Perquè, ara sí, després de parlar de la mort i del Lidl, d’anar més enllà i més ençà de les fronteres narratives de Climent, potser és el moment d’explicitar-ho: l’argument d’aquesta novel·la poc novel·lesca és menys important que la seva poètica disposició del material, les seves referències culturals i el seu joc de miralls entre el narrador i el protagonista, entre la ficció i la realitat, entre l’autor i el lector. Resumida en un parell de línies, de fet, l’obra explicaria la investigació del narrador quan els amics del Climent, una mena de club anglès a la gironina, li demanen que processi la seva calaixera de documents per a un possible homenatge. Mentre ho fa, mentre visita els darrers llocs que va visitar el difunt Climent, mentre en llegeix les notes i parla amb el seu entorn, el narrador viu episodis —la mort de la mare, la pèrdua de l’estimada, l’afany de desaparèixer— que interactuen amb el seu objecte d’estudi fins a confondre’s, entre ells i amb l’autor. Tot plegat, i malgrat un to de lúcida melangia, és presentat per Fonalleras en 30 dinàmics capítols que barregen el present del narrador i el passat del Climent, la Sara de l’un i la Berta de l’altre, les divagacions de l’investigador i les cartes, els vídeos i altres testimonis de l’investigat. Res d’insòlit, tot i els altibaixos en el ritme, en un llibre que inclou contundents reflexions sobre “la llibertat de les formes contra el control de l’estructura”.

Refermant aquesta idea de novel·la fragmentària, segons la qual no hi ha totalitat per narrar la mort, a Climent apareixen dotzenes de referents —alguns, amb documentació gràfica inclosa— que complementen la lectura. Entre els més destacats, i al costat de Pina Bausch, Sophie Calle, Henry Purcell i Carl Theodor Dreyer, els pictòrics (Renoir, Monet, Brueghel i el suís Ferdinand Hodler, cabdal per la seva sèrie sobre la mort de Valentine) i, és clar, els literaris (Bassani, Keats, Shakespeare, Auden, Ferrater, Cioran i el Zola de L’obra). Uns i altres, dispersos alhora sense embafar i sense concessions, multipliquen la potència d’un text que al capítol cinquè ja conté, en fi, la seva poètica: quan el narrador parla d’una exposició sobre Chillida i la Sara al·ludeix a “l’encaix” d’una obra.

Vet-ho aquí, al marge del que sigui cert, al marge de les convencions, Climent és una obra sobre l’encaix de la mort en la novel·la. I sovint, per sort, va més enllà. Al di là.