Passat i futur de Pere March

El 7 de juny passat va fer sis-cents anys de la mort de Pere March, poeta i pare d’Ausias March. M’estranya que a ningú no se li haja acudit fer un Any P. M., ja que és una fórmula aparentment generosa, com les promocions d’un hiper. Tanmateix, aquesta manera d’intentar fer presents els escriptors recorda aquell antic programa televisiu titulat “Reina por un día”, en aquest cas per un any, que és igual. I fa desprendre una certa olor de relíquia, mig sagrada mig corrompuda, que afavoreix que la literatura s’aparte de qualsevol estatus de la denominada realitat, com el llenguatge dels somnis.

D’altra banda, aquest mateix diari ha publicat recentment una entrevista del Der Spiegel a “l’expert en biologia sintètica George Church, de la Universitat de Harvard, [on] explica que l’ADN es convertirà en el material de construcció del futur, capaç de crear éssers humans resistents als virus i possiblement ressuscitar espècies desaparegudes com l’home de Neandertal”. Si això va així, també podrem rebobinar el passat –com en una pel·lícula, ni que siga en blanc i negre– i tindrem l’oportunitat de recuperar la figura de Pere March en la seua pròpia salsa o època.

Mentrestant, busque en la llibreria d’Internet, molt més ràpida i guarnida que la del meu estudi, les referències a March pare. Hi veig el primer vers de la seua obra: “Al punt c·om naix comença de morir”. Vers colpidor i una meravella per als poetes i no poetes solemnes. Fou innovador en el seu moment? Mal estudi o tesi doctoral n’eixiria, estirant la corda! En altre temps, aquest vers requeriria investigacions extenses i complexes. A hores d’ara, però, les entranyes de l’erudició han sigut saquejades per Internet, amb la qual cosa ens podem estalviar molta feina.

Tot allò respecte al primer vers que faria les delícies dels erudits, universitaris o no, se m’apareix en la pantalla de seguida. “La idea que la vida és un trànsit cap a la mort (...) és un tòpic del pensament estoic de l’antiguitat (...) Dels textos clàssics que contenen el lloc comú, el que més influí en els escriptors medievals és el de Sèneca Ad Lucilium”. I fent la lectura de Pere March, no veig gens clara l’afirmació de George Steiner segons la qual un text clàssic sempre amaga una nova interpretació. Almenys no en el cas de March pare, que no diré que és un fòssil, sinó que la història afecta tothom.

No discutiré tampoc sobre el purisme de conservar els textos antics en la seua versió arcaica i no adaptar-los a una lectura actual. D’acord que la poesia transita per la frontera del que resulta humanament comprensible. I d’acord que Francesc Calafat, en Països de paper, s’hi permeta el luxe d’escriure que Paul Celan té “...un estil condensat i d’una dificultat extrema que l’han convertit en un dels poetes més admirats i estudiats de la segona meitat del segle xx”. Però, caldrà que els poetes practiquen amb els seus possibles lectors una mena de telepatia lingüística...?

De totes maneres, la literatura en general va perdent interés. No tant o ben poc per haver-se estalviat l’Any Pere March, ni per Internet, ni per la desaparició progressiva de les llibreries –com més prompte tanquen, menys diners perdran–, ni per cap altra circumstància semblant. Els vels que emboliquen la literatura són els que mantenen la creença que el text literari no parla directament de la vida humana, com sí que ho fan les disciplines científiques, per exemple. Parlar-ne descarta la ficció i la barreja entre autobiografia i ficció.

Les diverses modalitats de la ficció envolten l’anomenada realitat, com el discurs literari va molt més enllà del discurs del poder. Sense adonar-nos-en, els escriptors col·laborem a desplaçar el nostre discurs al regne del no-res o de la simple diversió. Amb aquesta concepció no sols perdrem públic lector, al mateix temps cada dia ens allunyarem més de representar en la realitat esmentada el paper del que encara no és realitat, si bé ho pot ser en qualsevol moment... Per cert, si volen saber res de Pere March, no ho dubten, capbussen-se en Internet.