Feliu Ventura atrapa el temps

La tardor del 1993, un jove xativí d’esguard tímid i amb la majoria d’edat encara per complir, pujava a un escenari d’Ontinyent per presentar en públic les seues primeres cançons, composicions d’amor i combat influïdes per alguns dels monstres de la Nova Cançó, com ara el seu compatriota Raimon o el mateix Lluís Llach, amb qui, un temps més tard, compartiria escenari i disc en directe. Aquell jove era Feliu Ventura. Tres anys després, gravaria la seua primera maqueta, encara en format de casset, L’única diferència, però aquella actuació primigènia a la capital de la Vall d’Albaida seria l’inici oficial d’una carrera reeixida en un context no precisament acollidor per a la cançó d’autor, amb cims com ara Que no s’apague la llum (Propaganda pel fet!, 2005), el directe amb Llach enregistrat al Gran Teatre de Xàtiva, que obtingué un seguit inacabable de premis. O els discos de maduresa, Alfabets de futur (2006) i, sobretot, Música i lletra (2011), Premi Ovidi Montllor al millor disc de cançó d’autor, editats també pel segell català Propaganda pel fet!

I ara, com una manera de celebrar les dues dècades sobre els escenaris, Ventura gravarà un disc en directe amb la base, entre altres concerts, d’una actuació que tindrà lloc el dia 14 de juny a Xàtiva, en un marc inusual, els bells jardins del Palasiet, davant d’unes 400 persones. Ventura estarà acompanyat del seu inseparable Borja Penalba, el guitarrista i productor que ha modelat el so del xativí fins a arribar al grau zero de Música i lletra, la versió més nua i acústica fins ara. Parlem amb Ventura en la seua ciutat, atrafegat però també alleujat: unes hores abans ha obtingut el permís de l’Ajuntament xativí per a fer l’actuació. Autorització in extremis, a pocs dies del concert i amb poc marge per a fer promoció, a pesar que la sol·licitud estava cursada feia temps.

Burocràcia a banda, el de la capital de la Costera serà el segon d’una sèrie que l’ha dut a Benimaclet i que continuarà en “bastions” com Lleida i Ripoll, llocs on “tinc molts amics i el so estarà molt controlat”. Amb les millors preses de vídeo i àudio dels recitals es confeccionarà el disc, en doble format vinil i arxius digitals, i una sèrie documental sobre les cançons amb la versió en directe i l’explicació de l’autor sobre la gènesi i les motivacions de les cançons. “Havia gravat el directe amb Llach, però amb Borja no en tenia cap”, assenyala per justificar l’auster format de duo. “Ara volia mostrar el concert més habitual que he fet els darrers deu anys, que trobe que té una força molt gran. M’abellia fer-ho així i sembla que a la gent també, perquè hem aconseguit els diners que demanàvem en Verkami”, afig amb referència a la plataforma de micromecenatge a què ha recorregut per finançar el projecte i on ha obtingut una excel·lent i ràpida resposta dels seus seguidors. Amb tot, el músic apunta que “els diners recollits no cobreixen les despeses de la gravació”. “El món de la música havia funcionat per sobre de les seues possibilitats i aquesta manera de treballar més modesta està molt bé per a temps de crisi, però he de dir que a nosaltres sempre ens ha funcionat”, rebla Ventura.

Assolit l’objectiu, plantegen ara recollir una mica més de diners per a gravar un disc de versions en estudi, també amb Penalba i algun músic més, segurament un pianista. Abans d’això, tanmateix, hauran de donar forma al directe, un resum de la seua trajectòria, però afrontat també d’una manera introspectiva. “Decidir el repertori dels concerts ha estat molt difícil, perquè quan obris la carpeta de les cançons polsegoses no acabes mai. En tot cas, hi haurà una part central del recital on estaré sol cantant cançons que segurament són més importants per a mi que per a la gent”, adverteix. Així i tot, hi haurà temes de tota la seua trajectòria, des de la seua primera maqueta, fins a l’esmentat Música i lletra. Però cal no oblidar que el que es commemora són dues dècades en els escenaris. D’aquella primera vegada, a Ontinyent, Ventura recorda que es va fer en un saló d’actes sindical “que ja no existeix” i que la gestació del concert també va ser curiosa: “Vaig anar a una acampada a Mallorca. I com sol passar en aquells llocs, vaig cantar i tocar la guitarra. Va coincidir que hi havia gent d’Ontinyent que em preguntà si tenia cançons pròpies. Els vaig dir que sí i em van convidar a actuar a la seua ciutat. Hi havia bastant públic i el concert anà bé. Això em va servir per a entrar en concerts universitaris abans fins i tot d’anar a la universitat. I d’aquells concerts a recitals en els pobles dels mateixos estudiants”, relata.

Quan va fer aquell primer concert, amb tan sols dèsset anys, Ventura ja tenia unes quaranta cançons escrites, una xifra inusitadament gran en un adolescent. El rodatge i el directe li serviren per a podar i arribar a la primera maqueta en casset amb onze temes que, malgrat el temps transcorregut i les condicions precàries de la gravació, l’artista no repudia tot just pel procés de selecció. “En qualsevol cas, mai no em vaig plantejar que seria cantant, per a mi fer cançons era una manera diferent de llegir. I de fet, fins a Barricades de paper (2003), i sobretot amb Que no s’apague la llum, no vaig tenir consciència d’estar en l’ofici”, assenyala. I llança per acabar un missatge dirigit als seus conciutadans, però que sona sincer: “La gent no s’ho creu, però per a mi és més important tocar a Xàtiva que en el Palau d’Esports de Barcelona”.