Ànima d’actriu

Malauradament, el teatre català disposa de molt poques memòries escrites pels actors o les actrius més destacats. Ni Enric Borràs, ni Margarida Xirgu, per exemple, van deixar-ne ni una ratlla. Més recentment, amb la col·laboració de Marcos Ordóñez, Núria Espert sí que s’ha afanyat a publicar la seva autobiografia sui generis. Segons sembla, és un gènere que no acaba d’atreure els intèrprets, preocupats com estan pel dia a dia dels escenaris i per com n’és d’efímer el seu art. Afortunadament, l’actriu Montserrat Carulla (Barcelona, 1930), amb una llarga i sòlida trajectòria en el món de l’espectacle, ha decidit —en plena senectut esponerosa— de fer memòria i traçar un pont cap al passat.

Les memòries de Carulla encaixen petites peces de l’immens mosaic del passat personal i col·lectiu que li ha tocat de viure. Hi emprèn una evocació, plena de tendresa, que tria, de la vida, aquells records insistents o tenaços, siguin alegres o dolorosos, que s’imposen irrevocablement a l’hora de fer balanç. No és una recuperació exhaustiva del passat, ni una biografia gremial, sinó una selecció dels moments que han quedat gravats, de manera indeleble, en la memòria.

Nascuda en una llar humil, en una casa sense llibres, Carulla no ho tingué gens fàcil per fer-se camí. Entre les estampes del record, destaquen les colpidores vivències o els testimonis commovedors de la duríssima repressió franquista i de la penúria i la grisor de la postguerra. Altres peces del mosaic de la memòria, que prenen extensions més o menys breus, tenen un caire més impressionista, més personal o anecdòtic, sobretot en evocar els anys agredolços de la infantesa i l’adolescència. En tot cas, l’expressió franca i directa de Carulla atorga als records una continguda nostàlgia, una delicada calidesa humana, un testimoniatge moral.

Tal com relata Carulla, la seva iniciació en el món del teatre a l’escola fou més aviat passatgera, perquè féu moltes marrades abans de dedicar-s’hi professionalment. Algunes experiències precoces en l’escena del Paral·lel tampoc no la predestinaven a ser una gran actriu. Així i tot, la passió per la lectura, la poesia o els films, i les primeres feines a la ràdio o al cinema apuntaven cap a una vocació inevitable. A la fi, després de superar problemes familiars i vetos professionals d’índole diversa, l’ànima d’actriu que Carulla covava dintre pogué fer-se realitat. Entre els episodis teatrals sobresurten el coneixement de Josep Maria de Sagarra i la reivindicació dels teatres perduts i dels actors oblidats.

Un altre dels aspectes que aflora en els records de Carulla és la presa de consciència sobre la situació de repressió del règim franquista envers la llengua i la cultura catalanes i, en especial, sobre la misèria patida per la classe treballadora en què va créixer. I també la defensa del compromís social de la professió d’actriu i, políticament, les fermes conviccions independentistes que professa. Carulla no fa trampes: no s’autoconstrueix una imatge complaent, sinó que deixa que els records, més dolços o més agres, dictin el relat del periple vital. Les seves memòries ens ofereixen, així, el vessant íntim i entranyable d’una persona de caràcter, vulnerable i lluitadora alhora. Una dona sensible, tenaç i admirable que entén la vida com un pòsit de “coneixements, sensacions, amistats i experiències”.