Qüestió de noms

El passat 1 de juny, a Mequinensa, 30 alcaldes de la Franja de Ponent van firmar una declaració de protesta contra la nova llei de llengües d’Aragó, que denomina lapao (lengua aragonesa propia del área oriental) el català que es parla en aquell territori. En la declaració, els alcaldes es comprometen a dur a la justícia aquesta llei. També subratllen que el govern d’Aragó ha fet un ridícul espantós amb tot aquest assumpte, i que l’única cosa que aconseguirà la nova llei és complicar la vida de la gent. En efecte, molts habitants de la Franja emigren a Catalunya (i a València) a treballar i a estudiar. Allà s’integren amb facilitat fins als nivells més alts (el polític Duran i Lleida, per exemple, prové d’allí) perquè parlen català i l’escriuen amb solvència. Fins ara, l’aprenentatge del català a l’escola era voluntari a la Franja –això era tot el que el govern aragonés estava disposat a consentir-, però la immensa majoria dels alumnes triava estudiar-lo. La nova llei, en canvi, no té cap previsió feta sobre l’aprenentatge del lapao. En realitat, el nou nom només és una pantalla per a dur endavant una liquidació en tota regla, i és evident que això sí que amargarà la vida de la gent que ha tingut la dubtosa sort de ser aragonesa i parlar en català. De tota manera, pitjor ho tenen els pocs parlants que queden de l’aragonés, perquè la seua llengua ara es diu lapapyp, que no està malament. El lapao, almenys, és un idioma que sí que existeix i que es parla al sud de la Xina. Potser si algú demana que donen classes de lapao a la Franja, els ensenyaran això. Tal com va el món, aprendre un idioma xinés pot tindre utilitat.

La Franja és un territori prim i llarg que s’estén per les tres províncies d’Aragó, de nord a sud. Inclou 62 municipis i té uns 50.000 habitants. És una zona que sempre ha format part de l’Aragó i on sempre s’ha parlat català. De fet, és el territori de la nostra àrea lingüística amb més percentatge de població catalanoparlant sobre el total dels habitants. A l’estiu, la cosa pot no paréixer tan clara, perquè hi ha molt de turisme, però costa poc de comprovar que la gent del terreny s’expressa sempre en català. En canvi, l’ús oficial de la llengua és senzillament inexistent. Ni rètols de carrers, ni cartells, ni indicacions, ni res. Com si el que de veritat parla la gent estiguera prohibit o no existira. O com a València en temps de Franco. Algú ha dit que l’Aragó és un microcosmos del que és Espanya en general: la diversitat no es tolera; es reprimeix, es silencia, es persegueix o es manipula amb bestieses burocràtiques. El que la gent és i fa no importa. L’únic que importa és la unitat. Després s’estranyen que hi haja qui es vulga escapar d’aquesta piconadora eterna i sense frens.

Aquella gent parla igual que nosaltres, o millor dit, nosaltres igual que ells

Els problemes del català a la Franja –el vergonyós intent d’exterminar-lo a què assistim- tenen molta repercussió a Catalunya, on aquest tema se segueix amb atenció, i crec que a València haurien de tindre’n tanta o més, perquè aquesta és també la nostra llengua. Els habitants de la Franja, com els lleidatans, parlen la modalitat occidental del català en formes molt acostades a les valencianes. En la comarca de la Matarranya, que fita amb el nostre país, parlen exactament igual que al nord de Castelló. Vocabulari, prosòdia, entonació i el que vulguen. Al dialectòleg més primfilat li costaria de distingir unes parles de les altres. Jo mateix, que sóc un valencià molt més meridional, tinc la sensació d’estar a casa quan visite aquells pobles. Per raons històriques, que tenen a veure amb la procedència dels repobladors cristians del regne de València, els parlars de l’oest de Lleida i de la Franja són els que més s’assemblen als del delta de l’Ebre i del País Valencià. En resum, aquella gent parla igual que nosaltres, o millor dit, nosaltres igual que ells.

Potser vostés no n’eren ben conscients, ni ells tampoc, però el que el govern d’Aragó ha decretat pel seu compte és que els valencians parlem lapao, ni més ni menys. Ni el blavero més aferrissat havia arribat mai tan lluny. Sincerament, em sembla un nom tan estrafolari que ja passa de mida, i que no es pot consentir. A més, és una estranya ingerència d’un govern alié en el nostre conflicte lingüístic particular, que fins ara havíem dut amb més discreció. A fi de comptes, dir-ne valencià, del català que parlem ací, té a favor el pes de la tradició, el costum, el fet que és un nom bonic i bensonant, etc. Fins i tot els catalans accepten, a vegades, que ells parlen valencià del nord. I ja ens enteníem. Però lapao és massa. Què es pot fer de bo amb un nom així? El fet és que aquesta nova amargor afecta a una gent que parla exactament igual que nosaltres, just perquè parla així. Per tant, ens afecta de ple a nosaltres i al que parlem. Si vostés tampoc estan d’acord amb aquesta nova i ridícula denominació per a la nostra llengua, s’haurien d’afegir a la protesta dels alcaldes de la Franja. Segur que ho agrairan.