Viatges a Grècia

Conten que, quan Carles Riba va visitar les ruïnes de Delfos -lloc sagrat de Grècia per ell mateix i per a l'arqueologia-, li va dir a la seva esposa: "Em fa, Clementina -que vol dir "em fa l'efecte"-, que si pugem per aquest caminoi trobarem la font de Castàlia". Com que estava amarat de lectures clàssiques -èpics, lírics, tràgics, historiadors i geògrafs- no va trigar a trobar-la, quan encara no estava gens senyalitzada.

Riba va anar a Grècia mogut pel seu hel·lenisme pràcticament congènit, però també va fer-ho per complir amb un ritual que els il·lustrats, i encara més els romàntics, havien posat de moda cap a final del XVIII. Goethe no va anar a Grècia, i solament a Roma; però Lord Byron sí que hi va anar (no Shelley, ni Keats), encara que tingués els ulls més posats a alliberar Grècia del jou del musulmà que en les antiguitats que tant havien agradat a Winckelmann, per posar un exemple paradigmàtic de l'inici de la "follia viatgera" a terres de Roma i l'Hèl·lade.

A Roma era relativament fàcil arribar-hi des del cor d'Europa, fins i tot des d'Anglaterra; però el viatge a Grècia demanava molta paciència, temps i gosadia, a causa del domini turc. Tanmateix, homes plens de llums i d'altres carregats de sentiments van fer-hi el viatge, a causa de l'enorme prestigi de la llengua i la cultura gregues, un renom que havia començat, si fa no fa, amb la caiguda de Bizanci, el 1453, i l'arribada a terres d'Occident dels savis que hi parlaven grec com el lector i un servidor parlem el català.

A la darreria del XVIII, un explorador anomenat Richard Chandler va viatjar a l'Àsia Menor i a Grècia a compte de l'anomenada Società dei Dilettanti (nom exquisit), anglesa per més senyals i sorpresa, que va enviar als topants llevantins el viatger, amb diners a la butxaca, per tal que aixequés plànols i fes dibuixos de tot el que valgués la pena i exaltés la pensa. En tornar, Chandler va ensenyar el material als membres de tan distingida societat, tot explicant-los, a més a més, el que calia saber per fer-se una idea completa de tot el que havia visitat: bella manera d'ennovar-se d'una cultura extraordinària, però llunyana per a un londinenc, sense haver de sortir, com qui diu, de la biblioteca. També Hölderlin va pouar en aquell home tota la informació per ambientar el seu Hiperió , sense haver posat, ell tampoc, els peus a Grècia.

Com és obvi, fer als nostres dies aquests mateixos viatges no comporta ni perill, ni gran dispendi, ni molt de temps; però no hi ha dubte que el viatger haurà de ser molt hàbil, literàriament parlant, si vol explicar-nos per enèsima vegada l'entusiasme que es pot sentir en terra clàssica. És el que va fer Zbigniew Herbert, polonès, home estimat i admirat per Joseph Brodsky, a qui vam dedicar l'article anterior, durant l'últim terç del XX. El resultat d'aquests viatges es troba en un llibre recent, admirable, una delícia per a tot amant de la Grècia clàssica que s'estimi més llegir reportatges sobre aquella part del món que haver de fer la maleta: una de les activitats més melancòliques i paradoxals que hom es pugui afigurar: sempre fem l'equipatge amb la idea que potser no tornarem mai més a casa.

El llibre és: Zbigniew Herbert, El laberinto junto al mar , traducció d'Anna Rubió i Jerzy Sllawomirski, Barcelona, Acantilado, 2013. La bellesa d'aquesta obra no resideix en una narració novíssima de les restes de la cultura clàssica a Grècia (l'Acròpolis d'Atenes, Delfos, Olímpia, les illes Cíclades, Epidaure, Micenes, la cultura prehel·lènica de Cnosos, els espolis de Lord Elgin, etcètera), sinó en la manera com aquest viatger, lluny de sentimentalismes romàntics, incorpora les restes arqueològiques al canemàs de la seva persona, a la seva experiència i a un concepte de la història que lliga, misteriosament, divuit o vint segles de fets remotíssims amb el normal desenvolupament d'una vida d'allò més contemporània. I al final del llibre, per art de l'eficàcia narrativa i descriptiva, el lector considera, agraït, tant com ho fa quan llegeix Homer, que aquella civilització li mereix la més gran de les simpaties, enveja i tot.