Esborrar-se del mapa

A poca distància l'una de l'altra, dues galeries de l'Eixample barceloní exhibeixen fotografies de factura domèstica, col·locades sense emmarcar a les parets o a les pàgines de quaderns dipositats sobre una taula. La primera correspon al treball d'Allen Ruppersberg (Ohio, 1944), que va inspirar el comissari suís Moritz Küng per a la seva proposta en el petit espai de l'entrada de ProjecteSD, l' Umbrella Corner (ressenyat ja aquí); la segona, a la firma Javier Peñafiel (Saragossa, 1964), a la Joan Prats.

Ara bé, es tracta de dues propostes fal·libles que es manifesten de manera divergent: si bé la del nord-americà admet "la caiguda i mort de l'autor" i alhora el naixement del lector (llegat de la provocació de Duchamp en tant que el receptor és qui reactiva l'obra), en l'obra de Peñafiel s'acusa una il·legibilitat absoluta, l'atordiment total i infructuós l'espectador.

L'empresa que dirigeix Sílvia Dauder (SD) és de les més valorades entre els professionals de fires internacionals (una galeria més coneguda que molts museus barcelonins!), mentre que altres sales amb més nom han desaparegut de l'imaginari de col·leccionistes i comissaris. Quan ni tant sols el públic de l'art es pot donar per descomptat, és evident que cada vegada se l'ha de convocar amb més esforç, i fa la sensació que només hi ha dos camins: a través d'exposicions de clara discursivitat i sociabilitat, o bé per mitjà de l'espectacle, on tots es fan la il·lusió de formar part del circ.

La de ProjecteSD és la primera mostra individual a Espanya de Ruppersberg, pioner de l'art conceptual que, juntament amb Lawrence Weiner, John Baldessari i Douglas Huebler, va posar en joc una crítica de la noció moderna de visualitat, fins aleshores definida com una esfera independent i autònoma de l'experiència estètica. Van qüestionar la qualitat única de l'objecte artístic i la seva espacialitat (el rectangle pictòric i el sòlid escultòric) i van desenvolupar nous mitjans de distribució, com ara el llibre, el pòster, la revista i el vídeo.Subratllant l'obsolescència de l'obra original davant de l'objecte reproduïble de la cultura de masses, van utilitzar la fotografia de la manera menys espectacular: imatges casolanes amb polaroids i sense trucar, agulles o xinxetes que les subjectaven a la paret, i el que es va anomenar deskilling (sacrifici de la destresa tècnica), en un esforç per eliminar qualsevol virtuosisme manual (res de nou: al XIX, Georges Seurat aplicava el pigment en pinzellades visiblement separades, i els cubistes feien collages amb retalls de paper, etiquetes d'envasos i altres objectes "trobats").El 1972, Ruppersberg va crear la peça Where's Al? , història explicada per mitjà de 150 fotografies i 150 targetes d'arxiu amb diàlegs que permetien seguir la pista d'un personatge anomenat Al. Una segona entrega, Where's Al? Part II-The Sequel (1997), ampliava el repertori d'imatges i textos amb notes, llibres, guions de cinema i una revista, que ajudaven a construir l'escenari en què es presenta un artista que inventa la seva desaparició.

El mateix autor descriu el seu discurs com "un xoc entre una comèdia dramàtica i una pel·lícula de terror". A aquesta obra se suma ara una nova versió projectada sobre una pantalla i una instal·lació recent,The Rise of L.A., tres fotografies que són també discos de vinil en els quals apareixen representats, amb el fons d'una banda sonora, icones de la vida cultural i comercial de Los Angeles als anys setanta. Recomanable.Mentrestant, a la Joan Prats, Peñafiel exhibeix el seu "batec antecedent" al voltant de dues situacions històriques que tenen com a protagonistes Ruth Berlau (vinculada laboralment i sentimental a Bertolt Brecht) i Michelle Bachelet i Angela Merkel, dues mandatàries que suposadament deurien coincidir en un determinat moment de la història en un tramvia rumb a Leipzig o Berlín.

La història no és intranscendent, però cal llegir-la a fons en un fullet explicatiu per no sentir-se envaït per l'ensopiment. En el seu passeig per les sales, el visitant troba fotografies, textos, retalls, dibuixos i vídeos que només l'autor és capaç de desxifrar. Judiqueu-lo vosaltres mateixos o, abans de l'atordiment, esborreu-vos com a espectadors.