Com Àustria?

El teatre de Thomas Bernhard destil·la un dels discursos més crítics i corrosius sobre la societat austríaca del seu temps. És un autèntic ariet contra l'orgull ferit d'un poble on es gestà el nazisme. Amb el seu verb contundent i els seus personatges obsessius i maníacs, Bernhard dissecciona la pervivència d'un nazisme latent en una Àustria, model de civilitat i bon ordre, que arrossega la culpa de covar l'ou de la serp. En la dramatúrgia catalana, diversos autors han volgut emular Bernhard i fins equiparar, sense gaire encert, Àustria amb Catalunya per tal de flagel·lar -a destra i a sinistra- alguns dels aspectes del pensament únic promogut pel nacionalisme català conservador.

A Això és Àustria , la seva primera peça publicada, Joan Jordi Miralles i Broto (Osca, 1977) s'acull explícitament al mestratge bernhardià i construeix una obra -mimètica de les de l'austríac, llevat del vers lliure- que esprem fins al paroxisme el símil desmesurat entre Àustria i Catalunya. A través del monòleg psicòtic del Senyor Fulquet, un escriptor megalòman, oportunista i sense escrúpols, Miralles es despatxa a gust contra els mecanismes perversos de la mercantilització de la literatura, l'estafa dels premis literaris, el món patètic dels escriptors i dels editors, els deliris de grandesa de la política catalana, el cofoisme i la grandiloqüència de la cultura indígena, etcètera.

Pautada en tres escenes, el text pivota sobre el llarg monòleg del Senyor Fulquet, ben trenat amb reiteracions i fugues, que té lloc en un mateix espai, també molt bernhardià: una sala d'estudi atapeïda de llibres en desordre. La resta de personatges, en canvi, són més anecdòtics. D'una banda, el Vell, el pare de l'escriptor, prostrat en una cadira de rodes, és un fantasma vivent i un model d'autor messiànic que fracassà en la seva convicció a voler canviar el món amb la literatura. De l'altra, Laura, la filla adolescent, nimfòmana i desorientada, ha cremat etapes de manera angoixant, esfereïdora. Contrapunts d'un passat utopista derrotat i d'un futur desballestat i incert, respectivament.

Contradictori i egòlatra, el Senyor Fulquet és el retrat robot d'un escriptor tremendament ambiciós que, per triomfar en el món de la literatura, està disposat a fer el que calgui. Malgrat que, a tort i a dret, renegui de la condició de català i dels compatriotes, no deixa de ser un perla: és racista, elitista, calculador, trampós, aprofitat, egoista. Té tots els mèrits d'un grimpador que fa de la doble moral l'arma de l'ascensió a la fama. Tot i la idolatria envers Bernhard, no en segueix pas -més enllà de les formes- el guiatge. Al cap i a la fi, per fortuna, ni Catalunya és Àustria, ni Miralles, Bernhard. El símil i el mimetisme resulten excessius i llasten la proposta de Miralles fins a l'extrem que desinflen l'acidesa que podrien atènyer els dards crítics que llança indiscriminadament. Bernhard provoca i inquieta perquè toca la carnadura concreta del nazisme. En el text de Miralles no se sap ben bé qui ha de sentir-se'n al·ludit.

Addenda final. En la mateixa esplèndida col·lecció teatral de Lleonard Muntaner, en una feliç coincidència, acaba de publicar-se una peça de Bernhard, Senzillament complicat , traduïda per Anna Soler Horta. Escrita el 1986 per a l'actor Benhard Minetti, es tracta del monòleg decrèpit i solitari d'un comediant vell que revisa lúcidament, amb precisió fanàtica, la vida viscuda. Aïllat en una cambra atrotinada, entre efluvis de deliri i glòria, interpreta el darrer paper. No hi falten les càrregues de flotació filosòfiques, les crítiques al sistema capitalista i la visió apocalíptica del futur. En poques paraules: Bernhard, ara sí, en estat pur.