L'enderroc de les Glòries

Davant l'acord d'enderrocar l'anella de les Glòries, sembla oportú fer algunes consideracions. Resulta almenys sorprenent que, havent-hi una gran coincidència entre arquitectes i urbanistes en la qüestió de l'aprofitament del viaducte de les Glòries, aquest s'acabi enderrocant. Ja no és cosa dels diners que val enderrocar-lo pel gust de donar-se un festival reivindicatiu (37 milions d'euros són molts diners); la qüestió és enderrocar-lo o aprofitar-lo i no fer-ne demagògia entre el sí i el no. No crec que la cosa sigui exclusivament decidir entre el cotxe i el parc.

En primer lloc, destacaria que no s'hagi fet cap acció, cap ocupació del viaducte per posar a prova la seva utilitat. I no tan sols això, sinó també experimentar l'espai de la plaça com un lloc accessible amb l'anella inclosa. ¿Es pot reclamar a les associacions de veïns tenir una mica d'imaginació? Abans d'amputar-nos un membre, ¿no és prudent tenir una segona opinió? Si no hem posat a prova el que es podria fer, si no podem fer-nos una idea de com es veu la plaça passejant per sota el viaducte, aleshores ¿com podem tenir clar, sense cap mena de dubtes, el seu enderroc?

Resulta una mica incongruent reclamar un perímetre que atorgui a aquest espai una certa unitat i no adonar-nos que la unitat espacial l'hi confereix precisament el viaducte elevat. He pogut comprovar en algunes ocasions, saltant-me la prohibició als vianants de passar per sota del viaducte, reservat als autobusos, com des de sota l'anella el conjunt arquitectònic de la plaça -que francament és bastant esperpèntic- pren una unitat considerable i matisa els excessos de la singularitat arquitectònica. Així doncs, per què no donar-nos un període de prova i encarregar diverses manipulacions eventuals fins a poder estar segurs del seu valor?

Som molts els que creiem que, de l'aprofitament d'aquesta estructura, pot sorgir un espai públic, amb poc més que llum i pintura. No són temps per al malbaratament. L'anella de les Glòries va canviar radicalment quan es va suprimir el mur perimetral i es va llevar el pàrquing. Ara la plaça és visible pels quatre costats i l'espai interior de l'anella, ridículament tancat (¿com es pot haver deixat tancar el parc interior tant de temps i ara reclamar un nou parc?), pot esdevenir de manera natural una extensió de la boca del metro, ja que és més fàcil escurçar distàncies des de l'interior.

Podria establir-s'hi alguna activitat, com ara quioscs, parades de transports... Resulta difícil no mirar amb enveja el projecte conegut com Nagelhaus, dels britànics Caruso St John, a Zuric, ciutat rica que ha decidit aprofitar els baixos d'un nus de circulació rodada realitzant petites manipulacions sota el viaducte i afegint dues petites construccions que semblessin haver estat allà molt abans. La imaginació resulta clau en situacions com aquestes, però a les Glòries no es veu enlloc.Em diran: però ara es farà un concurs! Sí, però és condició enderrocar el nus. Resulta doncs una bona ocasió per insistir que el projecte d'arquitectura és en bona part l'encàrrec.

En aquest cas, l'encàrrec és producte de la tossuderia de l'associació de veïns; neix equivocat, antiquat i impropi d'un país modern, i, en certa manera, és una translació de l'esperit de malbaratament d'aquests darrers anys al camp de la reivindicació veïnal. Significa una escassa connexió amb la realitat i una manca de capacitat d'adaptació. Ja no és temps de reformes integrals ni de filigranes costoses per posar-nos les coses al nostre gust. És temps de canviar el nostre gust!Les Glòries poden marcar un punt en la història de la ciutat de Barcelona, el de la pèrdua d'autoritat i de raó per part de les associacions de veïns, les quals també es poden equivocar i, en aquest cas, de manera irreversible.