15-M

Ha mort el 15-M. Com que la frase és lapidària, els mitjans de comunicació han reprimit les ganes de contundència i hi han afegit un signe d’interrogació.

La repetició (és a dir, canviar qualque cosa perquè semble que es tracta de un canvi vertader) s’instal·la a la manera dels xiquets menuts que volen sentir la rondalla cada nit sense que el lector no hi canvie res. Aquesta tendència ha d’acompanyar-nos tota la vida. No és estrany que, també, s’espere un 15 M com el primer. Si canvia cap element, o forma, ja és senyal que la cosa no rutlla. Si les places no s’omplen d’ocupants, el 15-M s’ha mort.

Importa ben poc si dos anys de faena contínua han mostrat la vitalitat d’un moviment que es presentà amb una forma nova i no com una alternativa politicoinstitucional o mil etcèteres de formes velles, que tant voldria la política "correcta".

L’autòpsia (si cal fer-la) hauria de plantejar-se a l’inrevés. Per exemple: què viu, d’allò que va nàixer, ara?

Proposta: tornem dos anys enrere. Farem servir l’hemeroteca dels diaris. Primera decepció: adéu consultes que féiem amb diaris en paper. En Internet, si no dónes un mínim de dades, no trobaràs allò que busques. Agafes el diari del 15 de maig de 2010… i res. Has de dir quin títol de notícia o d’apartat cerques. Però, bé, hi trobes alguna cosa. Anem-hi. Agafem dos diaris valencians.

15 de maig de 2010: no hi apareix cap notícia relacionada amb indignats. Però hi trobem: "El PP bajará el sueldo de sus políticos en la misma cuantía que el Gobierno", i una altra, en boca de Camps: "El PP no apoya la congelación de las pensiones de 700.000 valencianos". 16 de maig: "Hacienda admite que implicó a la cúpula del PP en Gürtel por error" i "El PP pide a Zapatero que «no se acerque ni de lejos» a los pensionistas y que evite un decretazo". Ja ve de lluny la cosa.

Passem a l’any següent. 15 de maig de 2011. Camps: "Zapatero es una pantomima de presidente", i "Carla Bruni disimula tripita". En l’altre diari: "Miles de ‘indignados’ piden un cambio político y social en 50 ciudades". 16 de maig de 2011: "La Policía desaloja a unas 150 personas acampadas en Sol", i "Blanco pide ahora a los ‘indignados’ que voten al PSOE". Home, per fi!, hi ha hagut de passar un any per a trobar referències al 15 M.

Però la qüestió és una altra. Que ara serien impensables aquestes notícies de fa dos anys. Aquesta ja és una conseqüència que les coses han canviat. De moment, la impunitat es troba amb una sèrie d’obstacles que no es podia imaginar. La justícia ha començat a fer el seu paper. En què quedarà tot? També és cert que depén de la justícia. Recordem que, quan la justícia (un jutge, un fiscal, uns advocats) s’hi posava, la dictadura franquista tenia molts més problemes. Però ha estat la perseverança del poble (increïble la resistència fins i tot davant del cansament) la que ha posat les coses al seu lloc. El capital vol emprenedors. Molt bé: ací en tenen. La gent ha retrobat el protagonisme de la vida diària, al marge de la burocràcia del poder. Ha cosit l’esquerda bestial entre dues generacions per a reconéixer-se mútuament. El debat polític no adotzenat circula per carrers, places, barris, centres de reunió…, fins i tot ha obligat que algunes emissores de televisió canvien els brams dels "famosos" per la tertúlia (moltes voltes cridanera, tot no pot ser) política. I, sobretot, molts veïns ja coneixen qui viu a la mateixa finca, al mateix barri, amb qui pot cultivar un solar, a qui cal defendre d’un desnonament. La llista és llarga i ja la coneixen.