Mirar al braç de la imaginació

En una funció teatral per a xiquets de zero a cinc anys un adult pot gaudir tant de l’espectacle anunciat com del comportament dels espectadors. Diumenge passat Empar Claramunt inaugurava un cicle en la Sala Escalante anomenat Menut Teatre, dedicat a xiquets i xiquetes de 0 a 5 anys. Asseguts la majoria sobre coixins, els joves espectadors tenien l’escena a l’abast de la mà, mentre darrere els pares i les mares seguien de prop les evolucions de l’actriu i els seus titelles, i els moviments dels seus fills. Teatre Buffo hi presentava Visca Rodari!, un espectacle del 2004 plenament vigent i actualitzat.

“Ací tu ets una servidora d’escena, ens diuen actors ocults”, es retrata Empar Claramunt, a pesar que ella va vestida de blanc immaculat i no de negre, com altres titellaires. “El negre espantava molt els nanos més menuts i canviàrem el color, perquè no passaren por”, explica. Al capdavall, “també desapareixes amb un fons blanc”, explica.

La majoria dels xiquets s’estigueren quasi una hora en el mateix coixí, cosa que no deixa de sorprendre amb tres anys. Uns quants canviaren de posició. I dos o tres, només, no canviaren de lloc. La més inquieta fins i tot tractà simbòlicament d’agafar amb les mans els focus que penjaven del sostre, mentre Empar manipulava els titelles de l’última història representada en aqueixa funció: una reconstrucció del conte d’El flautista d’Hamelín a la manera de Gianni Rodari.

La funció havia començat amb un conte sobre la pau, amb titelles de fusta en aparença molt elementals, i havia acabat amb ninots d’escuma i d’altres materials diversos. “El teatre de titelles és el teatre per excel·lència fins a set anys”, constata l’actriu valenciana. “El que diu el ninot va a missa”, assegura, fins al punt que si una cosa la diu ella, els menuts espectadors no li repliquen, però si la diu el titella, sí que li contesten.

La majoria dels xiquets s’estigueren quasi una hora en el mateix coixí

Els generals de la història sobre la pau i la resta de les figures també recorden Torres Garcia i els joguets de les avantguardes. Té un missatge modern, però a la servidora d’escena l’inspiren les disputes sobre límits del seu poble, de la seua infància, fins i tot, somriu en pensar-hi, tenen alguna relació amb els litigis del Tribunal de les Aigües. La versió d’El flautista d’Hamelín, que alguns xiquets coneixen bé, és, per contra, netament urbana, tracta de transmetre un missatge de sostenibilitat i té un final sorprenent que haurien de veure obligatòriament els aspirants a regidors municipals.

Darrere de totes hi ha Gianni Rodari i la seua Gramàtica de la fantasia. “Quan concebérem aquest espectacle volíem fer-ne protagonista la imaginació”, recorda. “Fa uns quants anys la gent anava molt despistada, no explotava la imaginació”, diagnostica. Quan Rodari i Claramunt entren en acció, resten al braç de la imaginació tots, grans i menuts, cadascú pot fer-ne la lectura a un nivell, fins i tot uns quants estan al braç dels pares. Almenys tres nadons sense cap autonomia encara resten en silenci durant quasi una hora com si l’espectacle també fóra per a ells, fent real això de teatre de zero a cinc anys. Empar Claramunt ho atribueix als estímuls visuals. L’endemà va fer una funció amb xiquets més grans, de col·legis, i diu que reien en moltes escenes.

“Jo he construït coses molt més complicades, bunraku, pupi siciliani, de tot, però qualsevol cosa pot ser un titella”, confessa. “Ací el que importava és que tornara la imaginació, com s’utilitza en la ciència, per a descobrir coses”. Un dels mecanismes característics proposats per Rodari és el “què passaria si…”. I ací entra en escena Pepo, nascut de la hipòtesi de “si un xiquet fóra de paper”, probablement el relat que més fascinats va tenir els nanos, tan pròxims al paper com a objecte de manipulació.

Amb el “què passaria si…”, si són de xocolata en lloc de paper, es mosseguen la maneta, explica. La reacció és cada vegada diferent. “Tampoc no és mai la mateixa si vénen amb els pares o vénen amb l’escola”. Empar Claramunt diu notar la diferència entre els nanos de costa i els d’interior, entre els de ciutat i els del medi rural. “Quan són tan nanos, vas molt amb compte amb el que has de dir”, diu aquesta actriu que va començar fent teatre per a adults i que després va anar comprovant fins a quin punt els xiquets aguanten els diàlegs. Una part molt interessant de la seua faena és captar l’atenció. No és una qüestió d’edat, sinó “dels estímuls que tingues”.

Sap que, quan es cansen, volen anar al lavabo. De tant en tant, els convida a fer palmades, i ara saps per què: “És perquè descansen i es tornen a enganxar”. Un espectador alié pot pensar que la música és també un recurs per a enganxar, però no és exactament això. “No sempre es posa música, en La Caputxeta Vermelleta (un altre espectacle) el que utilitzen són onomatopeies”, aclareix. En el cas de Visca Rodari!, “tenim la sort”, diu, “que les cançons siguen de Jorge Gavaldà”, músic il·licità capaç de posar banda sonora a Un chien andalou de Buñuel o de fer embadalir els xiquets amb una tonada que diu en escena Empar Claramunt.

Empar Claramunt diu notar la diferència entre els nanos de costa i els d’interior, entre els de ciutat i els del medi rural

Claramunt és testimoni privilegiat del comportament infantil, quasi com una mestra a classe. “Jo treballe perquè cada vegada mantinguen l’atenció; quan veus la felicitat en el seu rostre, tu ets feliç”. Ha notat que en els últims temps estan, potser, més dispersos i que comencen a plantejar-se si un espectacle de 55 minuts pot ser llarg per a aquestes edats. Conta que ha estat en una fira de Lleida fa poc temps en què la majoria dels espectacles eren de 40 o 45 minuts. És la tendència en alça. Normalment, quan els petits espectadors veuen un espectacle que no es fa en la seua llengua materna o no la coneixen bé, es cansen abans.

Però no hi ha regles. En un poble de la costa, a Benitatxell, feren un espectacle per a la biblioteca i la mestra estava espantada, perquè molts espectadors eren estrangers i la preocupava que no l’entengueren. “El férem tot en valencià, no sé per què, i va funcionar molt bé”, recorda, malgrat que els espectacles del Teatre Buffo roden per tot Espanya en qualsevol llengua. “Els titelles”, suposa, “són sobretot visuals”. I es planteja una ironia del destí. “Vaig arribar als titelles ensenyant llengua i ara acabe ensenyant llengua amb els titelles”. En efecte, el Teatre Buffo va nàixer en el Centre Leopardi de València d’una experiència pedagògica d’ensenyament de la llengua italiana. Fa ara 30 anys.

El cicle Menut Teatre de la Sala Escalante de València seguirà el 19 de maig amb Ciripiripi, un espectacle per a tres anys de la companyia italiana Viva Opera Circus i conclourà amb Zapatos, de la gallega Caramucho Teatro, per a xiquets des d’un any.