L'essència del nou-cents

Sovint s'ha dit que el Noucentisme va ser més una actitud que no pas un estil artístic definit, a diferència, per exemple, del Novecento italià -amb el qual tenia molts punts de contacte-, que sí que va tenir cara i ulls des del punt de vista estètic. Quan, en el llibre emblemàtic sobre el tema, Enric Jardí va voler definir la iconografia del moviment català, no va tenir altre remei que anar recopilant imatges, comentar-les de manera breu, i confeccionar un àlbum de cromos que, sovint, acabaven tenint poc a veure entre ells. Aquesta dispersió, evident sobretot en la pintura i el dibuix, resultava més coherent en l'escultura, les arts gràfiques i del llibre i, en menys grau, en l'arquitectura. L 'Almanach dels Noucentistes, editat el 1911, ja mostrava l'aiguabarreig, que arribava a la inclusió de Joaquim Mir.

El Noucentisme representava un canvi generacional, malgrat que englobés gent de moltes edats i tendències diferents; era un clar refús al Modernisme, però estilísticament es debatia en diverses direccions. En dibuix, anava del decadentisme amb tocs perversos del final de segle anglès i centreeuropeu de la majoria d'il·lustradors de la revista Papitu , al barroquisme de Josep Aragay o l'acidesa quasi expressionista de Xavier Nogués. En escultura, de l'arcaicisme mediterrani d'Enric Casanovas a l'academicisme cada vegada més asèptic de Josep Clarà i els seus seguidors.

En pintura, del neoclassicisme auster de Joaquim Torres-García al cezannisme sensual de Joaquim Sunyer, passant per dos o tres noms memorables i un reguitzell de tardoimpressionistes d'èxit momentani i escassa transcendència que culminaria en l'avorrida pintura catalana dels anys trenta i quaranta. En arquitectura passaria una cosa semblant al dibuix: aniria del Modernisme anglès i centreeuropeu filtrat per l'admiració a Gaudí, que van fer Rafael Masó i Josep Maria Pericas, a la depuració classicista, però també moderna, d'Antoni Puig Gairalt, passant per les delicioses i anacròniques reproduccions florentines de Nicolau Rubió i Tudurí i Raimon Duran Reynals o l'arquitectura afrancesada, Beaux-Arts , i la d'estil plateresc.

Enmig d'aquell batibull, Athenea, el bell, sòlid i fugaç temple gironí de l'art, la música i la poesia, promogut i projectat amb cura per Rafael Masó el 1913, s'erigia com l'exemple més innovador i pur de tot el convuls nou-cents. La façana havia d'estar ornada amb una escultura de Casanovas, i Torres-García havia ofert fer-hi un mural a l'interior que no es va arribar a pintar. L'exposició inaugural va ser programàtica, malgrat incloure autors modernistes com Josep Llimona, i, juntament amb la d'Art Nou Català organitzada a Sabadell el 1915 pel poeta Joaquim Folguera, marca el zenit d'un moment emergent que es va quedar a mitges tintes.

El primer final d'Athenea, el de la institució -que va deixar d'actuar el 1917- coincideix amb la batuda dels dos patriarques del Noucentisme, Torres-García i Eugeni d'Ors, que van marxar de Catalunya amb la cua entre les cames. Per commemorar el centenari de la naixença d'Athenea s'ha editat un llibre (Fundació Rafael Masó / Úrsula) i s'ha muntat una documentada exposició a la casa pairal del mateix arquitecte a Girona, un edifici emblemàtic que acaba de ser inclòs a la Iconic Houses Network, xarxa internacional que inclou cases dels principals arquitectes del segle XX.

L'exposició integra els referents europeus aprehesos de primera mà per Masó en els seus viatges; la constitució de l'entitat; els plànols i els dibuixos dels detalls més primmirats, i un recull exhaustiu dels quatre anys d'activitat, amb uns impresos que es compten entre els més bonics que es van editar llavors a Catalunya. Un cop desfet el grup d'Athenea, l'edifici va ser lleugerament retocat per convertir-lo en Escola Normal de Mestres. Però pel juny de 1974, cinc mesos abans de la mort de Franco, el temple gironí va morir de manera bàrbara, esmicolat a pic i pala.