L’home que va dir no

Darrerament he escoltat la veu de Pau Casals, a través de la transcripció literària de les seues converses amb J. M. Corredor, quan el mestre residia a Prada. En el seu llibre, Corredor planteja un seguit de qüestions que fan fluir el pensament de Casals amb aquella naturalitat expressiva que, en paraules del mateix músic, “és la cosa més oposada a la improvisació”. Casals hi parla de la seua vida, dels compositors que més l’interessen (amb J. S. Bach —el “mestre de mestres”, el “volcà”— en lloc preeminent), de l’experiència com a concertista, de les personalitats que tractà, i, sobretot, hi parla de música, llargament, generosament, sense eludir punts conflictius ni detalls tècnics. I ho fa amb una agudesa i una claredat que no trobarem en el text d’un musicòleg. L’home que revolucionà la manera de tocar el violoncel explica que ell no buscava expressament innovar, que simplement “desitjava una execució més afinada i més viva, i les innovacions venien com una conseqüència obligada d’aquesta recerca”. Casals, de fet, veia amb recel “la preocupació de l’originalitat a ultrança”, que detectava en molts col·legues. “Quantes fulles hi ha en aquest arbre del jardí i, tanmateix, no existeixen dues fulles iguals! Vostè veu un amic a cent metres i el reconeix per la seva manera de caminar; ell no necessita fer extravagàncies de cap classe perquè vostè el distingeixi entre tots els altres. Per què? Perquè té les seves característiques pròpies, la seva originalitat”. Cap extravagància, però molt de coratge sí, tenia Casals. Coratge per a anar a contracorrent. Per exemple, davant l’art contemporani. “Sóc el primer a desitjar l’aparició de noves flors, però no l’aparició de flors monstruoses. Fa temps que ho repeteixo: davant la persistència de certs errors, cal tenir la valentia de dir: no!”. I coratge per a enfrontar-se, arreu, a la ignomínia i al cinisme. Quan a Rússia comença la repressió stalinista, ell rebutja totes les ofertes que li fan perquè hi actue. Actitud que més tard adopta amb els règims feixistes d’Alemanya, Itàlia i Espanya, d’on ha de fugir cap a l’exili. Acabada la Segona Guerra Mundial, en veure que els aliats decideixen consentir la permanència del feixisme a Espanya, renuncia a seguir tocant en públic i a un fum de condecoracions, i es reclou a Prada, poble pirinenc de cinc mil habitants, on van a peregrinar, des d’arreu del món, les personalitats —o no— que volen veure’l i escoltar-lo. I on J. M. Corredor el visita de tant en tant per conversar i per oferir-nos, als qui hem vingut més tard al món, aquest document únic i fresc, un complement magnífic a la seua música, a les seues excelses interpretacions de les Suites per a violoncel sol, de Bach, que, ara mateix, mentre escric açò, sonen a tot volum al meu aparell de música. Llàstima que no les pugueu sentir mentre em llegiu, perquè estan molt, molt per damunt, d’allò que jo, per més passió i voluntat que hi pose, en puga dir.