El pes de la bellesa

En el seu assaig pòstum La cámara lúcida, el filòsof Roland Barthes (1915-1980) apuntava la naturalesa enormement complexa de la fotografia, pel seu caràcter indicial —el vincle causatiu entre la realitat i el signe— i la seva irreversibilitat. La càmera és un instrument de constatació, hi ha una connexió existencial entre la cosa necessàriament real que ha estat col·locada davant l’objectiu i la imatge fotogràfica, tot i que això no garanteix res en l’àmbit del significat. El que la fotografia afirma és l’aclaparadora veritat que allò va ser allà, una mena de realisme retrospectiu el significat inconscient del qual ha de ser sempre la presència de la mort. Per Barthes, la imatge que l’observador percep és la d’una màscara mortuòria, el signe d’una realitat perduda.

El que de debò és real és el que fa que la còpia fotogràfica sigui més que un suport; és a dir, que tingui un significat. Hi ha artistes que, amb el seu treball, ens recorden constantment que l’existència d’una fotografia no és garantia d’un existent prefotogràfic. I encara més, la fotografia és una tècnica que pot estar al servei de la ficció, i fins i tot de la manipulació. Tal com escriu Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) a El beso de Judas (1997), “la veritat s’ha convertit en una categoria escassament operativa; d’alguna manera, no podem fer altra cosa que mentir. El vell debat entre la veritat i la falsedat ha estat substituït per un altre entre mentir bé i mentir malament. Tota fotografia és una ficció que es presenta com a veritable... Però l’important no és aquesta mentida inevitable, sinó com la utilitza el fotògraf, a quines intencions serveix. L’important, en suma, és el control exercit pel fotògraf per imposar una direcció ètica en la seva mentida. El bon fotògraf és el que menteix bé la veritat”.

Fontcuberta, guardonat recentment amb el Premi Internacional Hasselblad, és a més un teòric cultural. Ja durant la dècada dels vuitanta, quan la jerarquització de les pràctiques fotogràfiques —des dels aficionats fins a la capa professional d’artistes, periodistes, editors, crítics i fins criminòlegs— va començar a dependre de les tensions i els conflictes del desenvolupament d’una nova esfera cultural sotmesa a la colonització de nous mercats, l’artista barceloní era conscient que el que de veritat estava en joc era el poder, amb les seves formes, relacions i efectes aplicats a les pràctiques de representació i que són la base de les seves condicions d’existència. Ho explica d’aquesta manera: “Sovint els imatges s’han fet completament aïllades del món i de les seves particularitats... com si estiguessin destinades a ser mers exercicis d’estils. Però estil de què? Doncs de la ceguesa més absoluta (...). La política que regeix el planeta es basa en imatges. La imatge és substància política. No és que les imatges siguin una arma política, és que la política està constituïda per imatges, la seva matèria més íntima són els imatges”.

Sharpe rescata una trentena de retrats que es presenten com a realitat

Les fotografies que Fontcuberta exhibeix a les sales d’Àngels Barcelona, titulades Ficcions (Visita guiada), resumeixen tots aquells aspectes contradictoris de l’evolució de la fotografia; la sèrie Eixample (2009) mostra grans formats en color de subterranis i clavegueres de la ciutat, llocs en el seu dia cecs i invisibles que apareixen ara rutilants, amb gran detall realista; el procés de construcció de la fotografia esdevé ocult, intern a la imatge mateixa, sense fissures. Un nou pictoricisme.

Una altra sèrie, Paisatges industrials, anys 80, agrupa escenografies en blanc i negre d’espais de la gran ciutat abandonats o perifèrics; són formats més centrats en les tradicions de la fotografia que, tot i això, també produeixen una tensió pictòrica generada pel tractament de la llum. Un tipus d’estetització del món industrial, com va passar amb la fotografia alemanya dels anys vint. El món és bell.

Amb un sentit radicalment diferent, la petita sala de La Taché descobreix les fotografies que durant els anys seixanta va fer el novel·lista Tom Sharpe (Wilt i seqüeles) a Cambridge mentre era professor d’Història. Reclòs en el poble empordanès de Llafranc, l’escriptor anglès ha decidit desempolsar un centenar de fotografies en blanc i negre —obra única, signada a l’anvers amb retolador (!)—, de les quals s’han seleccionat una trentena. Es tracta d’imatges que, a la vegada, descriuen i inscriuen socialment. Al contrari de les de Fontcuberta, són un adornament, retrats que es presenten a si mateixos com a Realitat.