El drac, el sexe i la donzella

Dragons, donzelles, guerrers. No, no estem parlant de Joc de trons, encara que també seria el cas. De les llegendes de Perseu, Beowulf i Sigfrid a les novel·les de George R. R. Martin, passant per sant Jordi i Tolkien, el mite d’aquest gran trio (!) ha inspirat la imaginació humana. Tots tenim clara la història: un guerrer o cavaller, un heroi, s’enfronta a un animal fabulós, drac o serp o monstre similar que té captiva —en general amb la més perversa de les intencions (o no)— una donzella o princesa. En el relat canònic —noi mata drac i salva noia—, les coses semblen clares. Però ho són realment? Què passa de veritat entre sant Jordi, el drac i la princesa?

“És una imatge arquetípica, absolutament”, explica la medievalista i experta en simbologia Victoria Cirlot, “una imatge que va tenir un èxit brutal a l’edat mitjana pel mite cavalleresc, del qual la llegenda de sant Jordi és un paradigma. La versió més ortodoxa és la que ofereix al segle XIII Jacopo della Voragine en la seva Llegenda daurada. La coneguda història del sant de Capadòcia que combat el drac i salva la donzella o princesa. El cavaller que combat per la dona és una imatge perfecta de la cavalleria i està representada de manena abundant, per exemple en la pintura gòtica catalana. És una elecció iconogàfica, però a sota hi ha molta més història”.

Li pregunto a l’estudiosa si podem veure aquí un triangle, amb perdó. “El combat per la princesa s’adequa a la idea de l’amor cortès per la dama. Per descomptat la llegenda no explica això, però és propietat dels relats d’aquest tipus incorporar molts materials aliens. El mite de l’heroi, el monstre i la donzella és antiquíssim, es remunta a Mesopotàmia, amb històries com la de la monstruosa Tiamat combatuda per Marduk, i les llegendes medievals es poden veure com a actualitzacions del mateix. Seguint la línia arribaríem fins a Alien. Les lectures del mite són moltes. En una de psicològica, Jung diria que el cavaller prova de rescatar la seva anima, el seu costat femení, de les forces primigènies de l’inconscient. Lluita contra si mateix”.

“El drac és un símbol de desitjos i pulsions del subconscient”

La presència del mar en algunes històries que prefiguren la de sant Jordi (com la de Perseu i Andròmeda, en la qual, per cert, la princesa sempre és representada en una torbadora nuesa) ratifica aquesta relació amb el subconscient.

¿Es podria fer una lectura transgressora, diguem-ne, picant? El drac i la princesa s’entenen (una relació de debò ardent) i el cavaller mira d’arrabassar-la o unir-se a la parella. ¿Passa aquí alguna cosa (més) que no entenem? Hi ha ménage a trois? “Sí, sí”, riu Victoria Cirlot, ella viu tan feliç amb el drac i ell, el cavaller, apareix per retornar-la al món civilitzat. És una lectura. En realitat la història és molt calidoscòpica, el drac és sempre inquietant, al·ludeix a allò desconegut, al que no es controla. És, en un nivell, un signe d’animalitat i, per tant, de desitjos i pulsions salvatges. Una cosa a la qual remeten també la gruta i el paratge agrest en què viu, regne del caos, en contraposició a la ciutat, l’espai de civilització. La polivalència del símbol hi és. Com tota història simbòlica té múltiples facetes”.

“La princesa forma part del món del drac, cosa que inquieta el món masculí”

La bèstia, llancem-nos-hi, podria ser l’exteriorització dels desitjos de la donzella, la seva sexualitat, que seria sotmesa (sovint amb enganys) per l’heroi patriarcal que conjura el perill d’una sexualitat femenina deslligada i que la reprimeix i recondueix cap a l’ordre (el castell) i el casament i la fidelitat conjugal. “És indubtable que la princesa, d’alguna manera, forma part del món del drac, cosa que desperta terror en el món masculí. Però no només. En algunes variants del mite, el drac no és matat sinó capturat, encadenat i fins i tot domesticat: una força instintiva sotmesa i reconduïda. De vegades la princesa el porta amb una corretja fins a la ciutat, on se li dóna o no mort. Dues santes, santa Margarida i santa Marta, el porten amb tragella com un gosset. La idea és integrar el drac. En el fons hi ha el concepte jungià del procés d’individuació: integrar els elements discordants i pertorbadors. En algunes històries, el cavaller s’apropia d’un element del drac, assimila el monstre, i llavors esdevé el cavaller del drac”.

La llegenda de Sigfrid, que adquireix el coneixement —simbolitzat en la comprensió del llenguatge dels ocells— en provar la sang del drac, és un exemple d’aquesta integració. “Com ho són els herois que es posen la pell del monstre o se’n mengen el seu cor”.

El drac, assenyala Cirlot, pot ser entès també com un símbol de saviesa, i com un mestre. Podríem, doncs, imaginar que el fabulós animal és un iniciador de la princesa (¿un Christian Gray amb escates?). “El drac té sens dubte molts aspectes positius, que són revers de la seva negativitat monstruosa. És el guardià del tresor, per exemple”. En algunes versions el drac és femella, una dragona. La qual cosa porta a complicar encara més les interpretacions.

La història està plena de polaritats i presenta tantes capes com una ceba. I això que no parlem de les connexions entre el drac i la serp...