Erri De Luca, de nou

En literatura, i em sembla que en l’art en general, els recursos formals poden portar els escriptors a situacions complicades. Emprar-los és imprescindible. L’art consisteix precisament en això i, per bé que un mire de protegir-se amb el vernís més natural del món, no podrà amagar mai que se serveix d’un artifici. Però enllà d’uns certs límits, els recursos esdevenen fàcilment pura pirotècnia, és a dir, són tan inútils com contraproduents per a obtenir el compromís del lector. Llegir autors com Erri De Luca —practicants metòdics de la brevetat, que opten a més per presentar les històries a partir dels fragments que les constitueixen amb la intenció que el lector, en agrupar-los, n’il·lumine el conjunt— sempre és motiu per a plantejar-se aquesta qüestió general. Però també, en conseqüència, per a comprovar si l’escriptor napolità manté els recursos narratius dins de límits raonables o si, contràriament, els fa servir en detriment de valors com la versemblança o l’interés literari. La brevetat no està exempta de l’excés, ja que els procediments formals que sol fer servir, emprats amb una certa desmesura, també poden convertir els textos en simples jocs més o menys retòrics.

La veritat és que parle de mi com a lector, és a dir, del que m’ha suggerit la lectura d’El crim del soldat, que Bromera acaba de publicar en traducció d’Albert Pejó (em pregunte per què ha deixat de ser Anna Casassas la traductora de les obres d’Erri De Luca publicades per la mateixa editorial). I com a lector, confesse que m’agrada descobrir per mi mateix els elements de la trama o del contingut narratiu que l’autor ha decidit posar en un ordre determinat, sobretot quan aquest ordre té un paper fonamental en el procés de lectura. El crim del soldat és una narració ben deutora d’aquests procediments que, si bé alteren la disposició natural dels fets, contribueixen precisament per això a fer-nos veure perspectives de la realitat inèdites, que no cal posar en la superfície perquè formen part dels recursos que el mateix lector aporta i es fan patents automàticament en el moment oportú. La conseqüència és notòria: qualsevol comentari, per exemple, sobre el procediment narratiu que De Luca posa en pràctica en aquesta narració (ni se l’ha inventat ell ni el practica ara per primera vegada) juga en contra de l’experiència que el lector ha de viure personalment per a copsar en la mida exacta el seu interés estètic. El corol·lari no ens ve de quatre dies: tot és sobrer tret del mateix text, si més no en aquests casos en què es posa en joc l’atenció del lector. Posar-lo en guàrdia davant d’uns elements determinats, trair l’ordre que l’autor ha triat per subministrar la informació clau (com a vegades fan certs comentaris crítics o els mateixos textos de les contraportades) és d’alguna manera desconsiderar la seua capacitat per a enganxar-se a la lectura a partir del que el mateix autor ha considerat un element decisiu. Ens ho recorda una de les veus de la narració: “No demano la confiança que suposa creure’m. Em resulta més útil que em segueixin. Com a lectora sé que quan queda suspesa la meva incredulitat, aquest és el millor efecte que té en mi un escrit”. I no hi ha res de pitjor contra la suspensió de la incredulitat que es deixe veure l’artifici en què se sustenta qualsevol obra artística.

El seus lectors s’hi reconeixeran de seguida

Això sí, la nova nouvelle del napolità paga realment la pena. És sense cap mena de dubte un producte made in De Luca. El seus lectors s’hi reconeixeran de seguida. No solament hi trobaran la disposició fragmentària de la història, que obligarà a qui la recórrega de dalt a baix a reconstruir el tot a partir de l’encadellament de les parts, sinó també aquelles frases sísmiques de què ens parlava en una obra anterior, o l’eixamplament del temps que connecta el present i el passat amb la intenció d’arredonir el retrat dels personatges, i el tractament de certes situacions, a vegades a punt de sobrepassar la ratlla del lirisme contingut. D’altra banda, també hi trobaran motius (molts més com més avancen en la lectura) per a dirimir si, en aquest cas, les estratègies narratives del napolità són un mer accident que a tot estirar posa sobre el paper les intervencions de l’atzar en la vida dels humans, o si més aviat contribueixen al dibuix del moll significatiu de la història contada. I finalment dirimiran també si aquest, més que amb el que anuncia el títol de la narració, té a veure amb les relacions humanes i el fet que, més sovint del que acostumem a reconéixer, les emocions neutralitzen les raons que tenim per a dirigir la nostra conducta.