Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ENTREVISTA

El conte contat de Carles Cano

L'escriptor, guionista de ràdio i televisió, és creador de personatges incorrectes i autor de llibres amb què han crescut els xiquets valencians

L'escriptor Carles Cano.
L'escriptor Carles Cano.

Carles Cano (València, 1957) acaba de complir trenta anys en el món de la literatura infantil. Un balanç literari que ha deixat més de cinquanta títols en les prestatgeries i més d’una història en les motxilles dels xiquets. País de la infància i viatge imaginari protagonitzat per fades pastisseres, monstres amants del bricolatge o caputxetes transgressores que s’estimen més el negre com a color per al seu uniforme. Un àlbum de criatures entestades a sembrar el caos en l’univers i de maneres i costums poc correctes que ha anat creant en companyia d’il·lustradors com Núria Feijoo, Miguel Calatayud, Carlos Ortín, Oliverio Dumas o Paco Giménez, la seua “cara B” i responsable d’alguns dels seus títols més reeixits. “Vaig començar una mica per atzar en el món de la literatura i de seguida vaig decantar-me per la literatura infantil, segurament perquè era en aquest món on jo creia que podia crear i contar les meues històries” diu Carles Cano. La lectura primerenca de l’obra d’Enric Valor i les seues rondalles va acabar d’assenyalar-li el camí que havia de recórrer. “Llegint la seua obra vaig trobar que aquella era la literatura que jo volia fer”. I afegeix, “em va donar l’empenta que em faltava per a acabar d’inclinar-me cap aquest territori literari ”.

Tres dècades de literatura infantil que han vist, entre altres canvis, l’eclosió de les noves tecnologies, el format digital com a eina de treball i creació i la transformació del món de l’edició i el llibre. “Pel que fa al suport tecnològic aplicat a la literatura infantil, crec que no està encara tan desenvolupat com en el llibre per a adults” assenyala Carles Cano. “És cert que en aquests darrers temps s’estan fent coses noves innovadores, a mig camí entre l’animació i el tradicional àlbum d’imatges, però jo crec que els possibles avantatges creatius i tècnics encara estan per treballar i desenvolupar”. “En qualsevol cas, crec que el llibre electrònic ha de ser un col·laborador, mai un substitut, el xiquet ha d’aprendre a gaudir del llibre, descobrir el tacte del paper, tastar els colors, les textures, les tintes, com ho vam fer nosaltres”. Un període de temps que ha quedat marcat per l’ irrupció de fenòmens com Harry Potter i la seua projecció gegantesca en la literatura infantil. “Gràcies a Harry Potter s’ha creat una nova generació de lectors infantils i a més ha trencat algunes barreres pel que feia al model del llibre infantil” diu Carles Cano. “Fins i tot –continua Cano– ha afavorit de rebot l’èxit d’una saga com El senyor dels anells, que tot junt, ha acabat reviscolant el gènere fantàstic i projectant una nova generació de creadors de literatura juvenil”.

Carles Cano participà del petit boom literari que va suposar l’entrada del valencià a l’ensenyament

Obra de Carles Cano amb il·lustracions de Paco Giménez. ampliar foto
Obra de Carles Cano amb il·lustracions de Paco Giménez.

Carles Cano participà del petit boom literari que va suposar l’entrada del valencià a l’ensenyament en la dècada dels vuitanta –la Llei d’ús i ensenyament– que va originar una demanda del llibre infantil. “És indubtable que l’esclat de la literatura infantil en valencià va lligat a l’escola i molts d’aquells autors érem professors o mestres; uns, amb el pas del temps, han desaparegut, i uns altres s’han quedat, i fins i tot, malgrat les dificultats d’ un sector tan delicat com l’editorial, han pogut assolir fins i tot una certa professionalització” diu Carles Cano. Títols com Aventures de Potaconill, L’últim dels dracs, Contes rosegats, La festa monstruosa, Ratolí a la selva tropical i d’altres assenyalen aquesta complicitat que s’ha generat entre lector i autor al llarg d’aquestes tres dècades. “Més d’una vegada m’han preguntat ‘I tu, per què no fas contes per a adults?”, i jo sempre els conteste, que també els meus llibres són per adults, el que passa és que no els lligen, jo no m’impose, d’entrada, barreres” diu Cano. “Com passa amb moltes sèries de dibuixos animats i pel·lícules pretesament per a un públic infantil, les fronteres entre lector infantil i el lector adult cada vegada més tendeixen a esvair-se o a difuminar-se” diu Carles Cano.

Aquests dies posa a punt una nova història protagonitzada per La princesa tot pa’mi, un futur conte que en l’elaboració final haurà de passar per algun que altre filtre corrector. “Desgraciadament –diu Cano– hi ha molts que se l’agafen “amb paper de fumar”, vull dir que en el món de l’edició infantil i juvenil es miren els continguts molt sovint amb lupa i això acaba produint una mena d’autocensura en l’escriptor”. ”Curiosament això passa –continua Cano– mentre que en la televisió o en la pantalla, se celebren i triomfen personatges tan incorrectes com els Simpsons o Shrek, però com en altres coses, ha d’arribar primer de fora perquè siga finalment acceptat a casa nostra”. Carles Cano va estar en la cuina i l’elaboració d’alguns dels programes pioners de la ràdio i de la televisió autonòmiques dedicats al públic infantil. “Ara, m’imagine, que un programa de les característiques del Trencanous igual no seria possible, hi hauria moltes més limitacions, de continguts, creatius, d’expressió”. “De vegades –continua Cano– agafe alguns dels guions del programa i jo mateix em sorprenc de les coses que escrivien”. Sobre l’actual programació infantil diu que “encara que no n’estic molt al corrent, crec que s’han abandonat les propostes més creatives o arriscades en benefici de productes més conservadors o generalistes”.

Les fronteres entre lector infantil i el lector adult cada vegada més tendeixen a esvair-se o a difuminar-se

Carles Cano continua mantenint aquest aspecte infantil reflectit en el seu físic, aquell xiquet que es guardava les estrenes dels padrins per comprar-se alguns títols de la col·lecció infantil de Bruguera on hi havia autors com Jules Verne, Salgari o Robert Louis Stevenson i la seua illa del tresor. Ara, entre fades i monstres en el rebost dels projectes creatius i com una mena d’apostolat pedagògic, li agrada anar contant i escampant històries allà on el criden. “És fonamental despertar el desig o l’apetència de llegir en el xiquet i una de les maneres de promoure-ho és a través de la literatura oral” assenyala Cano. “La relació que es crea entre el mestre narrador, entre el contacontes, i els alumnes és una cosa extraordinària, crec que no hi ha res de semblant, una comunicació que esdevé amb el pas del temps una relació d’afecte meravellosa i, jo diria, inesborrable” comenta Carles Cano. “Recorde –continua Cano– haver-me trobat amb antics alumnes, ara ja convertits en joves adults, i es recordaven dels contes que havíem contat en classe, no es recordaven si els havia suspés o alguna vegada els havia expulsat de l’aula”. “Tot el món recorda algun conte que li han contat de menut, i sinó ho recorda, és perquè desgraciadament, no li n’han contat”, diu Carles Cano.