La Filmoteca dels sis pecats

Casualitat o no, la Filmoteca de Catalunya comença la Setmana Santa amb un pelegrinatge dedicat a antics pecadors, aquells que durant els últims anys de la dictadura anaven a França a veure-hi pel·lícules prohibides. El cicle La romeria del pecat, des d’avui i fins al 31 de març, passarà títols antigament censurats i tan memorables com L’últim tango a París, La naranja mecánica o El gran dictador.

El nom de la mostra és el mateix amb què el periodista del mític setmanari El Caso, Enrique Rubio, va batejar el fenomen pel qual alguns catalans, en els anys 1972 i 1973, esquivaven la censura i marxaven a les sales de cinema del sud de França. Andorra, Ceret, Arles o Perpinyà es van convertir en refugis saciants dels desigs culturals... i d’alguns altres. “La gent marxava els caps setmana llargs i podien arribar a veure fins a cinc pel·lícules diàries”, rememora Octavi Martí, subdirector de la Filmoteca i un dels responsables d’aquest cicle.

El fenomen va ser de tal magnitud que moltes sales que estaven a punt de tancar es van modernitzar i es van adaptar a les demandes del públic espanyol. Recorda Martí que “molts economistes ironitzaven amb la fuga de divises, per la quantitat de diners que reportàvem al país veí”.

Des de la inoblidable i sensual L’últim tango a París, de Bernardo Bertolucci, i que va revolucionar el cinema eròtic, fins a la comèdia ¿Qué? de Roman Polanski, on les dones ensenyaven els pits, qualsevol pel·lícula podia ser objecte de censura. N’hi havia de més òbvies pel seu caràcter polític, com ara El gran dictador, de Charles Chaplin, encara que “fins i tot el mateix Chaplin ja va dir que no volia estrenar-la a Espanya mentre Franco seguís viu”, explica Martí.

En d’altres, en canvi, no es veu tan clar el motiu de la prohibició. La pel·lícula de Woody Allen Todo lo que usted siempre quiso saber sobre el sexo y nunca se atrevió a pregunta, també dins d’aquest cicle, “únicament va ser censurada perquè el mer títol ja era un atreviment, encara que la cinta després no fos per tant”, afegeix Martí. A La naranja mecánica (dirigida per Stanley Kubrick), el que veritablement preocupava els censors eren “les escenes de sexe explícit, no pas la violència, i de Dimonis (Ken Rusell) la seva irreverència”. Totes dues pel·lícules formen part també d’aquest breu cicle.

Malgrat que la llista oficial de films vetats era molt més extensa —fins a una cinquantena—, se n’han triat només sis de gèneres i cineastes diferents i reconegudes pel públic. “Retrobar-se amb aquestes pel·lícules ara, en un context diferent, és una manera de veure-les amb uns altres ulls”, explica Martí. Abans, calia recórrer 200 kilòmetres per creuar la frontera i pecar amb aquests clàssics del cinema. Ara, La romeria del pecat comença i acaba al Raval.