Cézanne, humil i colossal

Quan, a l’octubre de 1907, Rainer M. Rilke visità el Saló de Tardor a París, Paul Cézanne, que havia mort un any abans, ja era un artista reconegut. El Saló, de fet, li dedicava una gran retrospectiva. Les cartes que Rilke envià a la seua esposa, Clara (editades en català l’any 1987 per La Llar del Llibre: Cartes sobre Cézanne), tot fent-li saber l’impacte estètic que havia experimentat amb els quadres del pintor, donen compte de la recepció de l’artista d’Ais en la cultura europea. “Contemplant Cézanne, Rilke comprengué el seu propi conflicte existencial”, com escriu Heinrich Wigand Petzet en l’epíleg d’aquesta engrescadora correspondència. Cézanne, tanmateix, no havia conegut un cert reconeixement fins l’any 1904 amb motiu del Saló de Tardor d’aquest mateix any. Durant gairebé tota la seua vida fou un artista marginat, motiu d’escarni per part del públic i d’una bona part dels seus companys d’ofici, els quals, més que un renovador original i infatigable, hi veien “una mena de boig que pinta durant el delírium trèmens” .

Tinc la convicció que, precisament per això, Martí Domínguez l’ha triat com a protagonista del seu nou llibre, El fracassat (Proa, 2013), un experiment narratiu en què l’escriptor valencià planteja assumptes centrals de la creació artística a partir de la literaturització d’una part no gaire extensa (poc més de dos anys, si he fet bé els comptes), però significativa, de la biografia del pintor. El tall temporal posa davant del lector els eixos entorn dels quals girava la vida de Cézanne a l’inici del considerat període impressionista de la seu obra. L’amistat amb Camille Pissarro, per exemple, una peça clau per entendre aquells anys de renovació i els conflictes gremials, o els estètics, entre els membres d’un grup que aleshores lluitava per donar-se a conèixer; i per entendre també la supervivència d’una família (Cézanne havia tingut un fill amb Hortense i la petita pensió que son pare li havia assignat no era suficient) que tot ho havia de supeditar al treball intens del pintor que cercava la manera d’expressar l’ànima del món amb un ús innovador dels colors i una concepció ben personal del paisatge i de la seua representació pictòrica. Una amista sincera, que Martí Domínguez retrata amb una certa passió, com si volguera posar-la de relleu i manifestar un interès especial a deixar-ne constància, fins i tot contrastant-la frontalment amb la relació de Cézanne amb Émile Zola, que acabà amb una baralla memorable. D’altra banda, la relació amb la resta de membres del grup dels impressionistes, aleshores poc definit, i que Martí Domínguez retrata a partir de diàlegs entre ells o d’informacions indirectes derivades de personatges, secundaris en la discussió estètica però decisius biogràficament, o de la mateixa veu del narrador que perfora la ment del pintor per deixar els seus pensaments a l’abast del lector (“Aleshores es va adonar com aquells llenços s’assemblaven en alguns casos als del seu amic Pissarro, o als de Sisley, o encara més al de Renoir, i com ell s’anava aproximant a aquella manera de pintar, de copsar la realitat”). La innovació que Cézanne portava dins seu i que s’expressà de manera definitiva en la darrera època de la seua vida era més aviat incompatible amb qualsevol mena de grup o escola pictòrica. Monet –ho conta el narrador de Martí Domínguez, amb precisió­– no ho entenia; Cézanne en patiria les conseqüències. Finalment, hi ha també l’eix estrictament familiar, que té en el llibre la importància que mereix. A més de la relació amb Hortense, personatge a qui se li concedeixen dos monòlegs decisius per entendre fins a quin punt hagué de patir la personalitat del pintor, hi ha la relació amb el seu pare, que recorre el llibre de dalt a baix i que podríem fins i tot considerar com una mena de fil conductor de la història. De fet, és una constant temàtica dels diferents quadres amb què Martí Domínguez ha decidit mostrar-nos aquest segment de la biografia i de la personalitat de Paul Cézanne.

'El fracassat' és també una magnífica presentació de l’univers de Cézanne

El fracassat acaba anys abans de la mort del protagonista (1906). Ja decidirà el lector si li convé conèixer o no els esdeveniments posteriors, però el retrat de Martí Domínguez, a qui precisament no li manquen coneixements profunds de la cultura francesa ni de l’art de la pintura, és un retrat just i, sobretot, dibuixat amb una llengua que molts envegem. Si admire el Martí Domínguez que s’entreté en la descripció d’un paisatge o en la definició d’un rostre o d’una actitud, he de reconèixer que El fracassat és també una magnífica presentació de l’univers de Cézanne, una visió en clau literària d’un home a qui Rilke considerava “humble et colossal”, que és exactament el que Cézanne opinava de Camille Pissarro, dos amics vertaders en un món, el de la creació artística, tantes vegades acusat d’enveges i traïdories.