Utilitat i inutilitat

Una de les conseqüències perceptibles de l’actual crisi econòmica ha estat la reestructuració simbòlica de la jerarquia de valors que, fins ara, es presentava segons un ordre amb prou feines discutible. Fa deu anys, un fill de família que volgués estudiar una carrera d’humanitats era considerat boig pel seu entorn més pròxim —també el llunyà, és a dir, l’opinió pública—, el qual corria a aconsellar-li que seria impossible que es guanyés la vida fent una carrera humanística i que, en canvi, se la guanyaria la mar de bé si estudiava Ciències Econòmiques o Administració d’Empreses. Ara, en plena sacsejada del sistema bancari i financer, el país és ple de graduats en alguna d’aquestes carreres que troben tan poca feina com un llicenciat en Filologia Clàssica o Catalana. Més encara: les possibilitats que un graduat universitari, de la branca que sigui, trobi actualment una feina només són lleugerament superiors a les possibilitats que la trobi una persona que no ha passat per la universitat: flequers, fusters i lampistes, per exemple.

Enmig d’aquest panorama resulta oportú que Nuccio Ordine, professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria i especialista en Giordano Bruno i la cultura humanística, hagi publicat un llibre —la coberta i la portada porten el subtítol Manifest— en què fa lloança dels sabers tradicionalment considerats “inútils” i arribi, fins i tot, a capgirar els conceptes, considerant que els sabers humanístics són, comptat i debatut, més útils que els suposats sabers econòmics i administratius de les carreres que hem posat com a exemple: Nuccio Ordine, L’Utilité de l’inutilité, París, Les Belles Lettres, 2013. El pròleg és una bufetada a tota la classe política, i deixa ben assentat que la política democràtica a Grècia o a la República romana feia servir paraules com areté i uirtus, respectivament, i que, en aquells llocs i en aquell temps, burlar l’honestedat o fer befa de l’honradesa era causa automàtica d’una multa, la inhabilitació immediata o l’ostracisme: ara no sembla que succeeixi el mateix, almenys a les nostres latituds. A Alemanya, haver plagiat parcialment una tesi doctoral provoca la dimissió fulminant d’una ministra: no és que els alemanys posseeixin, a la seva història, moltes més dècades que nosaltres de cultura democràtica, però n’han après les lliçons amb una més alta eficàcia.

Ordine comença preuant la literatura —“inútil” com totes les arts, com Kant acabaria deixant molt clar— i recordant que ni Dant ni Petrarca no van escriure per guanyar diners, sinó per retre culte als studia humanitatis; i es remunta a l’Aristòtil de la Metafísica per recordar que “la ciència [el saber] no té un objecte directament pràctic [...] i a l’inici, com avui, són la curiositat i l’admiració allò que condueix els homes a la filosofia”. El segon apartat, com es veia venir, parla de la universitat post-Bolonya, i es riu dels professors que poblen actualment aquesta institució. Considera que els docents perden el temps en reunions econòmiques, consells de departament i disputes gremials, quan haurien de dedicar-se a estudiar i a ensenyar com cal, i discutir què i com cal ensenyar als nostres dies: Tocqueville, Herzen i Gramsci aporten alguna cosa a aquesta discussió. I així fins al final del llibre: posseir béns no és cap mèrit; allò que acosta els éssers humans a la dignitas hominis és una altra cosa: voler saber, llegir, admirar un vermeer, escoltar la música que educa, no la que solament sacseja els membres. El llibret no és tan sols un manifest; també és un símptoma: l’inici del capitalisme modern va córrer al costat d’una severa moral protestant o catòlica, però ja fa decennis que la puixança econòmica va de bracet amb la corrupció, la lladronia i la mentida. Al final resultarà, naturalment, que les coses considerades més “inútils” pels qui ambicionen possessions i guanys materials acaben sent les més útils per endreçar aquest casal particular que tots portem a dintre. És el cas de Montaigne, per posar un exemple clar.