L’Any Espriu

Com podeu viure aquí?”, em demana rient en William. En William i la Claire van comprar una masia al Moianès fa set anys. Treballaven a Londres, ell en una multinacional farmacèutica i ella en un bufet important, i s’han retirat aquí. En William m’ho pregunta perquè des que ha arribat ha sentit una inseguretat total i absoluta. Ha hagut de pagar en negre per tot. “El preu de l’anunci de la masia no era cert. Hi havia un terç en negre. El notari va fer veure que no veia el sobre”. La masia l’havia d’adobar una constructora que li va oferir pagar fins a dos terços en negre. “Ja m’anava acostumant a la llei dels terços. Els lampistes, pintors i fusters, com que els portava la constructora, també. I l’arquitecte. I els jardiners”. “I no et vas assessorar?”, li demano. “Sí —em contesta—, però el nostre advocat ens va dir que a ell li va passar el mateix”.

Hi poso una mica d’ironia. El meu cosí va insistir al paleta i al lampista que li fessin factura de cada gram de ciment, de cada centímetre de coure. El paleta li va preguntar si no havia entès res: “Vés fins a la via del TGV, home, que veuràs on va el teu IVA, que se us ha d’explicar tot”. El paleta pensa que l’arquitecte, que va net, se’ls guanya més descansats. I l’arquitecte, que volia assemblar-se a Le Corbusier i s’ha acabat assemblant als Corleone, pensa que el notari, que va net i mudat, se’ls guanya tancant els ulls.

“Tan maco que seria tot això si no fos tan corrupte”, em diu en William. I jo li pregunto si en aquest nord on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, no passen coses com aquestes. I miro de recordar-li la riquesa, la plusvàlua històrica acumulada que l’explotació de mig món li ha donat al Regne Unit. O a França. O a Holanda. Tal vegada l’excepció escandinava ens dóna esperances... “A més, li dic, a la teva farmacèutica, ¿no em vàreu fer mai, de barrabassades? Deu ser l’única, si en mateu més que no pas en cureu. I la Claire, no va treballar mai per a la City?”. Em diu que sí, que allà també n’hi ha de coses, però que les pel·lícules sempre exageren.

Sí, i els poetes també.