“No sabem vendre la nostra literatura”

L’aquarel·la de Qi Baishi gairebé no té color. S’hi veuen dos insectes i fulles verdes primetes. És de les poques coses que va portar de la Xina l’escriptor, traductor i degà de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) Francesc Parcerisas (Begues, 1944). L’ha utilitzada per a la portada de La primavera a Pequín (Quaderns Crema), particular dietari d’aquella breu estada com a professor que va fer al gegant asiàtic el maig del 2011; la il·lustració funciona com a metàfora del llibre, anotacions d’un “badoc tímid”: la mirada despullada, un estil breu, net i clar, com els versos de clàssics xinesos que adapta i que, amb la reproducció dels somnis que tenia, van esquitxant les anotacions. Un cuidat i curiós artefacte literari, debut en l’autobiografia.

Pregunta. Envejable capacitat la de recordar els somnis.

Resposta. Em costà moltíssim, perquè se te’n van directament al final. Em despertava i m’obligava a escriure-ho; i és difícil, perquè no hi ha argument, ni paraules... Em semblà que somni i realitat que desconeixia feien mirall un de l’altra.

P. Marxa a la Xina amb un imaginari ben particular, de gent inquietant: Fu Manxú, les Hazañas bélicas i la Xina maoista…

R. És fruit del meu bagatge cultural; la veritat és que avui ni l’exotisme ni el comunisme no es veuen, deuen formar part del substrat; sí que hi ha un decorat que funciona a través de paràmetres desconeguts pels occidentals, però a sota hi ha uns comportaments no gaire allunyats dels nostres, llevat que es veu més el transvasament de la gent del camp a la ciutat, que moltes persones dormen on treballen… Però els pisos són tan cars com els de Barcelona, per exemple.

P. De les miniatures detallistes que fa, és curiosa la dels xinesos que porten els seus parents grans a la plaça de Tiananmen.

R. Sí, hi duen els avis o pares ja molt grans. Són famílies que van a acomiadar-se d’un món i uns ideals. L’únic retrat públic de Mao el vaig trobar allà, però en el seu mausoleu no hi ha cues. Tinc la sensació que el comunisme, que no es veu enlloc, és una manera diferent de fer funcionar el sistema capitalista, de gestionar inversions… La preocupació dels joves és comprar pis i, si són del camp, com instal·lar-se a ciutat.

P. No se’l veu al dietari gaire esperançat amb la vida.

R. És que es veu, aquí i arreu, que el món és dels espavilats, dels qui serpentegen, que són els que en treuen profit; el vell món, el del coneixement, el de l’esforç, no és el que està a l’horitzó. Em preocupa l’extremitat amb què vivim; hem vist un congrés de mòbils a Barcelona i, alhora, la misèria individual és més gran que mai… Tinc una actitud decebuda perquè estic desconcertat en no tenir els paràmetres i la seguretat de com enfocar els canvis tan ràpids d’aquesta vida.

P. Hi ha certa actitud moral davant els fets de la vida quotidiana, com també en els seus versos, com ara els de L’edat d’or. Aplica a La primavera a Pequín l’ideari de la poesia de l’experiència?

R. Potser l’actitud hi està relacionada. Per al dietari, deliberadament, no he investigat i m’he assegut a mirar. Pots fer poesia des del quotidià; allò de cada dia que té un pes que et fa escriure, la cosa petita que et fa despertar la sensibilitat més esmolada; el record sempre ve marcat per aquestes coses… Estic treballant en una autobiografia a partir dels llibres llegits, com a lectures, però també com a objectes que m’evoquen moments de la vida.

P. Aquest plantejament explica la senzillesa que emana del llibre, en els fets i en el llenguatge?

R. La senzillesa ja surt en els meus darrers poemaris. Em sorprèn l’excessiu pes que donem a la consciència, un pecat occidental. Sembla que tot hagi de tenir una raó i nosaltres haguem de ser el centre de tot… Que no ens podem banyar dos cops en el mateix riu? I què? Pensar que som més importants que el riu és un desastre; oblidem la força de les coses en si. El Cogito, ergo sum de Descartes està molt bé per als homes, però no explica res de res. Wittgenstein ve a dir que només podem pensar el que podem dir; és mentida: perdre el pare, abraçar un fill... no tenim paraules per a tot això i, en canvi, el què ens fa pensar i sentir! L’estil? La millor escriptura és la que raja com un torrent clar.

P. El que una mica més s’emporta el torrent de la llei òmnibus ha estat la ILC.

R. Els polítics es malfien d’allò ja fet per d’altres; no existeix en política el sentit de la continuïtat, i, a sobre, hi ha un afany administrativista excessiu; a això se li afegeix que la literatura ha estat sempre la Ventafocs de la cultura: a Gaudí no l’has de traduir, a Riba, sí; per això som de segon rengle. Entre això i que no ens sabem vendre…

P. Vendre’ns?

R. Sí, anem de poble de grans comerciants però no sabem vendre la nostra literatura; ni en tenim els coneixements ni l’orgull per fer-ho. La Rambla de Barcelona és tota literatura: catalana, castellana i estrangera, i amb prou feines hi ha una guia. Tenim una Rodoreda, o una Aurora Bertrana, que d’aquella foto de hawaiana els francesos ja n’haurien fet segells, i res. És això, i una alta producció en mans d’editorials grosses de matrius castellanes, el que fa que el sector es mantingui pels segells petits. Això explica en part la precarietat.

P. I la manca de mercat comú amb València i Mallorca?

R. Tenim un problema de dimensió de mercat, petit i amb el musclo zebra: una literatura castellana que és una competència brutal. I la fragmentació del mercat fa que a Barcelona et costi trobar volums de la valenciana 3 i 4 o hagi de tancar l’Espai Mallorca. Això, en una cultura que parla de l’orgull de tenir Joanot Martorell i Ramon Llull! Un Llull amb el qual no sabem engrescar els nanos: un aventurer que aprèn llengües amb un esclau moro...

P. L’escola també falla?

R. És que s’han perdut els conceptes bàsics. Ara tot ho arreglen fent fer dossiers, però per fer-ne cal dominar abans el context, saber si l’ordre és Egipte, Grècia i Roma. I això avui no ho saben.