“Sunyer és un símbol del país: atrofiat, però amb cervell i cor”

L’operació és penosa, lenta: amb el dors de la mà, fa lliscar una plana fins a treure-la de la goma i l’empeny; un cop dreta, l’abat i després la torna a fer lliscar fins a posar-la a sota la goma de la pàgina esquerra... Així passa els fulls dels llibres el tetraplègic i autodidacte matemàtic figuerenc Ferran Sunyer (1912-1967) a la novel·la Plans de futur (Proa), amb què Màrius Serra (Barcelona, 1963) ha guanyat el premi Sant Jordi 2012. La descripció és anguniosament realista i només pot ser fruit de la perícia d’un Serra ja molt bregat en l’ofici de prestidigitador de les paraules (cinc llibres de relats, set novel·les, dos assaigs, nou títols d’enigmística i mots encreuats, vuit premis...) i de la vivència amb el seu fill, en Llullu, afectat de paràlisi cerebral, experiència que traduí a Quiet (2008).

Pregunta. Plans de futur té una atmosfera intimista que se centra no tant en Sunyer com en la gent que dedicà la seva vida a ell: la mare, les cosines Maria i Àngels Carbona... No sé si hi ha molta rebotiga personal, si ha volgut fer un homenatge a la seva dona i a vostè mateix i la seva família...

Resposta. Sense el meu fill Llullu i sense Quiet no hauria pogut fer aquest llibre. Hi ha una transferència tàcita: una experiència així et canvia la mirada sobre la vida, la fixes en d’altres aspectes i d’altra gent, els secundaris, un món silent, anònim... Fins als anys cinquanta era un món invisible; avui ja es cuida més els cuidadors.

P. Ningú fa retrets...

R. M’he esforçat molt a defugir la visió fosca... La família Sunyer-Carbona va ser un gresol de desgràcies. Podia haver escrit una mena de Les cendres d’Angela de Frank McCourt, però vaig evitar donar tota la prevenció i tota l’angoixa que acompanya aquestes situacions. A casa meva ho vam fer així; hi ha hagut lectors amb familiars discapacitats que em comenten que han pogut riure i tot. Es tracta de treure’s en part el sentit de culpa, la gran llufa judeocristiana.

P. També s’entreveu una denúncia de les pors, les covardies i les renúncies a fer la vida que un hauria volgut. Excepte, paradoxalment, el mateix Sunyer, ningú acaba a la novel·la sent el que somniava ser...

R. Sí, volia abordar el tema de la renúncia i explorar els seus límits, però hi ha diversos nivells de coratge. Les renúncies de la Maria i l’Àngels no són amargues, semblen opcions de vida; el Ferran Carbona fill és més víctima que no pas les seves germanes: sent com ningú la buidor per la mort de la mare i després pateix directament les circumstàncies polítiques del país; el seu pare fuig, s’amaga i no s’atreveix a afrontar la realitat transgressora d’una relació; la mare del Sunyer, Teresa, viu en la culpa d’haver caigut per les escales i també una situació que no assimila... Ells dos són les víctimes de la culpa i la manca de coratge més forta.

P. Ferran Sunyer és exemple de què per a la societat catalana?

R. És un model de resistència, de resiliència; funciona com a analogia de la cultura catalana del segle XX: un país atrofiat, però que conserva el cervell i el cor, una cultura que no es pot aplaudir ni a ella mateixa, tal com jugo amb l’episodi del premi que li donen clandestinament a casa de Puig i Cadafalch. Sunyer és un símbol de tot això: t’han buscat esborrar del mapa i el més atrofiat arriba més lluny, treballant fins i tot per a la marina dels EUA; un català ciutadà del món des d’allò més petit.

P. A la solapa del llibre hi surt aguantant una foto de vostè de fa molts anys. El joc?

R. Un més dels meus, sobre el pas del temps, un aspecte que a la novel·la he intentat domar en un nou repte estilístic per a mi. Aquí no mantinc cap trama paral·lela com en moltes altres obres meves, però jo sempre he jugat entre ficció i realitat; la meva exploració com a narrador ha estat sempre moure aquestes línies. Quiet, per exemple, sempre l’he volgut posar a narrativa, i com a escriptor sempre he volgut tenir un peu a cada banda. Quan va acabar de llegir Mon oncle, ma mare em va fer prometre que mai més tornaria a escriure sobre ella, però estic així des del primer dia..

P. El “primer dia” va ser el 1987 amb els relats de Línia. Està molt lluny dels anhels d’aquell jove de 27 anys?

R. Sóc on volia estar perquè escric i visc d’això. Jugar, llegir i escriure era el programa de la meva vida. I el compleixo.

P. Quan vostè apareix també ho fa gairebé una generació, amb autors com Baulenas, Bras, Cucarella, Fonalleras, Jaén, Vallbona, Mengual... Alguns no hi són i d’altres es queixen que aquí no es pot viure d’escriure...

R. No som una generació constituïda com a tal, mai vam tenir voluntat de tenir un nom i els de darrere nostre ja es van intitular Els Imparables. Només hi ha certes afinitats humanes i la vivència comuna del pujolisme; vam esclatar en un moment d’abundància de possibilitats de trobar feina a partir de l’escissió dels mass media en català; el guionatge xuclà molt de talent... No hi veig desprofessionalització. Els problemes els tenen els de la generació posterior a la nostra i la d’ara mateix, que no poden ni entrar, com li passa a gent com la Llucia Ramis. Sí, el sector s’ha aprimat, igual que arreu...

P. Potser el problema és que aquí ja era força escardalenc.

R. L’enorme fracàs cultural i col·lectiu ha estat la incapacitat per crear un mercat comú amb València i les Balears, i això sí que afecta la professionalització. A això cal afegir-hi un prestigi del mercat interior dubitatiu tant en l’obra catalana com en la traducció, de culpa compartida entre els mateixos autors i el mercat. La crisi de les editorials i el tancament recent de distribuïdores i llibreries només en són els símptomes.