“S’acabarà abans la crisi que la banalitat”

Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949) ha publicat durant els darrers temps quatre llibres, esplèndids de pensament i d’estil: l’assaig Lo que va de siglo (Encuentro Editores), el dietari Ratas en el jardín (Libros del Asteroide; Edicions 62, en català), la novel·la Barcelona cau i el recull de tots els seus contes, Tot contat. I ve un cinquè...

Pregunta. Déu n’hi do! Quina producció! Com s’explica?

Resposta. Els llibres vénen com vénen, alguna vegada per atzar o per encàrrec, o responen a una vella incitació larvada. També responen a la disponibilitat de temps de l’autor, molt minvada ara per les necessitats de supervivència econòmica. En realitat, dels últims llibres publicats, només Barcelona cau és un llibre fet del no-res. No és reedició, encàrrec o compilació d’un dietari escrit molt abans. Detesto el clixé de carrera literària. Fa pensar en un sprinter artrític que ja ha perdut tantes energies volent aparentar que no sap com pujar al pòdium.

P. En qüestió de setmanes sortirà Los años irresponsables (Península), sobre els reptes que els nous avenços tècnics i científics plantegen a la moral.

R. M’agrada molt escriure assaig. En temps d’incerteses, volem saber què passa i no tenim temps per esperar les novel·les que ens ho expliquin, com Balzac o Tolstoi. I la vitalitat de l’assaig —als EUA, per exemple— és formidable. Los años irresponsables és una reflexió sobre com podríem ser després de la crisi, dels riscos d’alterar la naturalesa humana, de la postliteratura, del futur global, d’una certa derrota de l’esperit i a la vegada un possible renéixer humanista.

Als dietaris concentro l’estranya energia d’escriure al dia. És com fer-ho ‘online’

P. Barcelona cau mostra fatalisme sobre la condició humana. La documentació és molt precisa, plena de detalls d’ambient, i l’atmosfera recorda vagament les novel·les de Patrick Modiano, amb personatges ambigus i tèrbols. D’acord?

R. El to de Barcelona cau ve més dels historiadors romans, d’un cert sentit ombrívol de la Història —especialment Tàcit, que és tenebra patrícia, perquè és un coneixedor altiu de la condició humana, un estoic de solemnitat que no pot creure en futurs il·lusoris de la literatura actual—. Però, qui sap? L’error seria escriure sobre la Guerra Civil, més de setanta anys després, com si fos un relat de bons i dolents. Una guerra civil, moralment parlant, la perd tothom. Quan Barcelona cau militarment en mans de Yagüe, abans havia caigut en mans del terror, la persecució religiosa, la il·legalitat, la fam i el derrotisme.

P. Com es va documentar?

R. Hem passat d’una idealització de l’etapa republicana a una revisió ferotge, i ara compareixen historiadors postideològics, amb perspectiva i veracitat. M’he interessat pels llibres de memòries i els relats testimonials. De fet, volia escriure la vida d’un indiferent, i l’escenari dels últims dies de la Catalunya republicana era temptador per incorporar-hi la figura d’un home jove que no creu absolutament en res i que és capaç d’actuar com un agent doble, del SIM i a la vegada de la Quinta Columna.

P. Vostè es va donar a conèixer amb un dietari sobre els anys setanta, Bosc endins, que va publicar el 1982 i va ser molt ben acollit. Rates al jardí és un altre dietari, de 1985, publicat el 2011 en català i ara fa poc en castellà. Suposo que a l’ordinador deu tenir molt més material que ha descartat.

Refer la vitalitat intel·lectual és feina dels individus i no de cap gestió cultural

R. Ja m’agradaria anar publicant més dietaris. Vaig començar els dietaris com un exercici de prosa, i després, sobretot en etapes que no escrivia relats, novel·la o poemes, hi vaig concentrar l’estranya energia d’escriure al dia. És gairebé escriure online. També m’agrada molt escriure poemes, encara que, segons constatem, hi ha més poetes que lectors de poesia. Tinc pendent de publicar un llibre de poemes, i enguany, si no estic mal informat, estreno una obra de teatre que m’ha divertit molt escriure.

P. Què li ha semblat el dietari que s’acaba de publicar de Joan Estelrich?

R. Vinc del mallorquinisme cultural i polític. La figura central va ser i és Miquel dels Sants Oliver, un intel·lectual i escriptor de magnitud, avui ben maltractat. Estelrich ve d’Oliver i a la vegada té la passió de la diplomàcia cultural, una certa idea d’Europa i una notòria fidelitat a l’esperit de la Lliga. Els seus dietaris, fins ara incomplets, tenen a la vegada l’atractiu d’una vida amorosa intensa i la immediatesa de catàstrofes com la Guerra Civil i la gran crisi de la consciència europea.

P. Com valora el moment català? Creu que algun dia sortirem de la crisi?

R. La crisi econòmica pot tenir un efecte de destrucció creativa pel que fa a la cultura, si hi ha ambició creativa. És més previsible un final de la crisi del 2008 que un final de la gran confusió i de la banalitat cultural. Refer l’ambició literària i la vitalitat intel·lectual correspon als individus i no és substituïble per cap gestió cultural. Afegim-hi la bombolla independentista i acabarem per no distingir entre els arbres i el bosc.

P. Ha viscut a Barcelona, a Madrid, a Londres, a Madrid una altra vegada i ha tornat a Barcelona, fa un any més o menys... Què és el que més li agrada o desagrada de Madrid i Barcelona, si podem dir alguna cosa del tema?

R. M’agrada viure a Barcelona, vaig ser feliç a Londres i he viscut bé a Madrid. La veritat és que m’adapto. I podria tornar a adaptar-me. Als matins, miro la lenta corba que fa el carrer Balmes avall abans de Travessera, i si el sol llepa les finestres dels pisos alts sé que tinc el dia guanyat. La resta és mediocritat.