Salamanca, el seny i el retard

Disculpin-me si em poso sentimental, però el 20 de novembre de 1975, mentre el caudillo expirava, un servidor era a Salamanca consultant carpetes de l’aleshores semisecret i anònim arxiu domiciliat al casalot barroc de San Ambrosio; i ara, 37 anys, 2 mesos i 17 dies després, em trobo comentant el capítol final de la història rocambolesca d’aquells documents confiscats per la força de les armes a les acaballes de la Guerra Civil. Vull dir que l’afer dels papers de Salamancam’ha acompanyat durant tota la vida professional, a estones amb una implicació força intensa a través de comissions, informes, ponències, debats i articles. Conec el tema, doncs, si bé admeto no ser-ne un observador neutral.

 Si la Transició democràtica espanyola hagués estat tan exemplar com ens han volgut fer creure, la devolució dels papers robats el 1938-1939 a Catalunya amb finalitats purament repressives s’hauria produït entre 1977 i 1979, en el mateix període i dins la mateixa lògica que portà Adolfo Suárez a legalitzar sindicats i partits, a promulgar l’amnistia, a donar la benvinguda als últims exiliats, a restablir la Generalitat i reconèixer-ne Tarradellas com a president, etcètera. O, a tot estirar, la restitució hauria tingut lloc durant els primers anys de govern de Felipe González, quan es va dissoldre la Brigada Político-Social i es van reconèixer els drets passius dels funcionaris i els militars de la República, i es va iniciar el rescabalament dels béns immobles requisats per Franco a les organitzacions rojo-separatistas.

Però, entre altres febleses, aquella Transició no va depurar en absolut els aparells de l’Estat: ni jutges, ni policies, ni militars, ni un alt funcionariat de concepcions unitaristes que mai no es va prendre seriosament allò de les autonomies. I va ser d’aquests poders corporatius que va sorgir la primera i eficaç resistència a qualsevol hipòtesi devolucionista. Després, el mateix lobby centralista incrustat al Ministeri de Cultura va promoure, com a nova línia de defensa, la politització de l’assumpte: restituir els papers catalans era cedir al xantatge separatista i ofendre els sentiments espanyolíssims dels habitants de Salamanca i de Castella i Lleó.

En definitiva, ni l’últim govern González ni el primer govern Aznar —tots dos condicionats per CiU— no van gosar o voler reparar l’espoli. Encara menys, és clar, l’Aznar amb majoria absoluta, que el 2002 va tenir l’arrogància de donar el tema per definitivament tancat. No hi va quedar gràcies a la tossuderia de la Comissió de la Dignitat, i es desbloquejà a favor de la conjuntura política del 2004-2005, de la necessitat de donar oxigen al primer tripartit, del paper crucial que ERC jugava tant a Barcelona com a Madrid, etcètera.

Tot i així, la llei de restitució dels documents espoliats, aprovada per les Corts a final del 2005, i el subsegüent inici del retorn físic dels papers a Catalunya, van ser objecte per part del PP local, regional i estatal de tota mena de manifestacions de rebuig, impugnacions jurídiques i argúcies legals destinades a paralitzar la devolució i revertir-la. Aquesta és l’estratègia partidista i demagògica de la qual el Tribunal Constitucional va certificar divendres passat el fracàs definitiu.

Arribats a aquest punt, i girant la vista enrere, les preguntes són òbvies: ¿calien les tres dècades i mitja de conflicte i polèmica? ¿No hauria estat millor aplicar la justícia i el seny més elementals des de bon principi? I tots aquells personatges públics (l’arxiver Miguel Ángel Jaramillo, els alcaldes Jesús Málaga i Julián Lanzarote, els ministres Jesús Caldera, Pilar del Castillo, Ángel Acebes…), dedicats durant anys a enverinar el tema, els que alimentaren les amenaces de mort contra Carod-Rovira en la manifestació del 2005, els que van intoxicar l’opinió local fins al punt de convertir un botí de guerra en patrimoni a preservar, els que vinculaven la “unidad” del pseudoarxiu de Salamanca i la unitat d’Espanya, ¿què diuen ara? ¿Per ventura el Tribunal Constitucional ha esdevingut un niu de separatistes? Sí, suposo que esperar d’algun d’ells una rectificació i una disculpa seria il·lusori.