Els Villavecchia

El matrimoni Villavecchia, Javier i Marta, conviden a dinar a casa seva, amb regularitat, gent del món de les lletres i les arts per tenir-hi amable i dilatada conversa. Quan un hi és invitat, no sap mai qui hi trobarà: en aquesta ocasió, en què per escreix un servidor seia a taula, hi havia un jesuïta, dos arquitectes —un d’ells fill de la casa—, un filòleg català i un notari de molta anomenada. Han passat a la història, o s’han retirat a casa seva a causa de l’edat, aquells convidats que s’hi trobava temps enrere, el bo i millor de la societat culta del país, entre ells Martí de Riquer, els Blecua o Miquel Batllori. Damunt la taula de la sala hi havia, a mig llegir, la Notícia de Catalunya, de Vicens Vives, un llibre il·lustrat sobre Rafael, una novel·la de Jane Austen en anglès, un poemari de Goethe en alemany i moltes més coses: cap llibre d’actualitat, cap bagatel·la.

El dinar va ser excel·lent, com sempre, presidit per un tapís que narra l’episodi de Don Quijote a la cort del Ducs, de la segona part de l’obra. Havent dinat, després que el notari posés dret un quadre que estava tort, damunt de la xemeneia, aquest va encetar la conversació amb el viu desig que fos molt animada: “¿Què me’n diuen, de l’Any Espriu? ¿Vostès suporten aquest Jeremies de la poesia catalana, aquest cuco, com va anomenar-lo Josep Pla?” El filòleg català va defensar-lo. Un dels arquitectes va rebentar-lo. El notari va afegir-hi: “Sempre hi ha versos incorrectes, com ara aquest, que s’ha posat de moda: ‘Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble’. Perquè si un és fidel, ho és sempre, per definició, i si diu: ‘ens mantindrem fidels’, encara més. És un doble pleonasme. Això per no parlar del seu ús sistemàtic de l’epítet èpic, que no ha estat mai propi de la llengua catalana”. El jesuïta va puntualitzar: “No hi ha dubte que la Bíblia és una lectura més segura i més reconfortant”. El filòleg va cedir un punt, afirmant que, fet i fet, els centenaris de Riba i de Foix no havien adquirit tanta solemnitat com la que s’espera en aquest any dedicat a Espriu, i l’assemblea va concloure que els escriptors, com més fluixos són (Espriu, Estellés, Martí i Pol, Lluís Llach, etcètera) més són aprofitats pels polítics, els quals, com és d’evidència, són analfabets en matèria de literatura.

Tocaven les cinc quan l’amfitriona va treure un altre tema de sobretaula, dels de tota la vida: “¿Han vist l’interior de la Sagrada Família?”. Els dos arquitectes van posar-se d’acord en un dir Jesús: “Allò s’ha convertit en la catedral del kitsch. Gaudí hauria fet tota una altra cosa, sobre la marxa, amb els artesans, com era el seu costum”. “Les columnes són com un api que s’escampa sobre la volta. Els medallons a la part alta, fosforescents, són una de les coses més abominables que ha donat l’arquitectura catalana de tots els temps!” “¿I s’han fixat que cal pagar per anar-hi a missa?”, va puntualitzar el jesuïta. El filòleg va recordar un vers de Carner: “Tothom n’ha sentides dir/ d’aquest gran senyor Gaudí!”.

Per un sentit del decòrum après segurament en cenacles de Londres i de Nova York, ni marit ni muller no van burxar els convidats amb temes de política, però sí de religió. En parlar del llibre del Papa sobre Jesús, el jesuïta va recomanar una lectura molt superior, segons ell: “Jesús, el jueu, de Geza Vermes. És un gran scholar, també jueu”. “Busca-me’l —va dir la mestressa al seu fill—, que el llegiré de seguida”. Després la conversa va derivar cap a la secta dels essenis, un dels rerefons del cristianisme i del monacat medieval, tema en què tothom va tenir-hi alguna cosa a dir. El jesuïta va ser prudent: “No puc opinar. El tema reclama un historiador”.

M’abelleix pensar quantes cases queden a Barcelona, de burgesos acomodats, en què es practiqui la conversa culta, sense embuts, per amor de distracció i ennobliment de l’esperit. Oh, gran i digna burgesia barcelonina, ja quasi extingida del tot, preocupada per alguna cosa més que pels diners! Ubi sunt!