“No començo a escriure fins a saber la història de memòria”

Un 20 de maig és assaltat el banc secret de diner negre d’uns empresaris xinesos, camuflat en una botiga de roba a l’engròs, al carrer de Trafalgar de Barcelona. Dos dies després, apareix el cap d’una dona al sostre d’un vehicle, al carrer Joan Güell, a Sants. Sembla una màscara de carnestoltes. La resta del cos està ocult sota un altre cotxe i és descobert quan el conductor arrenca. Els Mossos d’Esquadra creuen que es tracta d’una banda llatina, però el veterà inspector Diego Cañas, del Cos Nacional de Policia, està convençut que és un cas de xinesos. Així comença Societat Negra (RBA i La Magrana en català), la novel·la amb la qual Andreu Martín va guanyar el premi Crims de Tinta que concedeix anualment el Departament d’Interior.

¿Existeixen les tríades a Barcelona? “Oficialment, no. No hi ha cap sentència judicial contra un ciutadà xinès a Barcelona. En general, no preocupen gaire les autoritats perquè no causen problemes, tot ho fan entre ells, encara que el cas de Gao Ping és revelador. Tot surt de la meva febrosa imaginació a partir d’aquesta pregunta: si hi ha tríades a París, Londres o Amsterdam, per què no n’hi ha a Barcelona?”.

Es parla des de fa temps a Catalunya de les màfies xineses, de la velocitat amb què obren negocis, de si fan llargues jornades de treball, de si són explotats per compatriotes, d’extorsió, joc i prostitució. “Es parla molt, però hi ha fets reals: al port de Barcelona arriben 5.000 contenidors cada dia, dos milions a l’any. Això és molt moviment”. “La novel·la negra defineix la societat, i això és el que he provat de fer”.

En alguns moments, Societat Negra sembla una crònica periodística. Andreu Martín (Barcelona, 1948) explica que s’ha documentat moltíssim sobre les màfies xineses i també sobre les bandes llatines, un altre dels eixos de la novel·la, tot i que els Mossos les denominen Nous Grups Juvenils Organitzats i Violents. “Hi ha molta prevenció contra el racisme i en això els Mossos són molt rigorosos”. Encara que en la novel·la no surten gaire ben parats. No estan a l’altura, i tenen massa idealisme i una obediència cega. Els falta cinisme, diu el veterà policia Cañas. “És l’opinió d’un policia nacional que, com les d’altres personatges, no és necessàriament la meva. Hem desconfiat de la policia durant la dictadura, però no en la democràcia, encara que hi ha excepcions, com en tot”.

‘Societat Negra’ va guanyar el premi Crims de Tinta, que concedeix Interior

Societat Negra té dos personatges protagonistes, l’inspector Diego Cañas i el seu confident Liang, un xinès-català, encara que té tres veus narratives. “El narrador que ens dóna la visió de Cañas, un narrador omniscient que ho sap tot, i Liang, que parla en primera persona”. Des d’aquest punt central, que és l’atracament al banc secret xinès, la novel·la avança i retrocedeix, però com en cercles concèntrics, en què apareixen les visions dels fets de Cañas, de Liang, dels Mossos i de la Policia Nacional, i el lector es veu atrapat en un saludable vertigen.

“Aquesta estructura respon a una estratègia: no començo a escriure fins a saber-me de memòria la novel·la. Ho he fet amb aquesta, que no arriba a les 300 pàgines, i ho vaig fer amb Cabaret Pompeya, de 600. Quan ja em sé la història, decideixo com la plantejo. Si ho hagués fet per ordre cronològic hauria sigut avorrida i li faltaria passió”.

Cañas és membre de la Policia Nacional des de fa més de 30 anys i té una vida personal molt complicada. La seva filla de 15 anys, “salvatge i insubordinada”, s’escapoleix de casa i la seva dona està a punt de l’atac de nervis. Pateix la doble pressió de la seva dona i dels seus caps, que a la vegada estan pressionats pels polítics. En aquest aspecte, Societat Negra recorda les millors novel·les d’Andreu Martín, com per exemple Prótesis, Por amor al arte, El día menos pensado i, entre d’altres, Aprende y calla, en les quals l’enorme pressió que de vegades pateixen els ciutadans provoca esclats brutals de violència.

Liang és molt diferent de Cañas. “Reconec que és el personatge mimat de la novel·la. És un xinès-català amb més vocació de xinès que de català. En realitat, es diu Juan Fernández, va néixer a Hong Kong i és fill d’un espanyol i una xinesa. Vol practicar el budisme zen que ha llegit en els llibres i resulta poc ortodox”. És un xivato que es creu important, però es convenç que el que fa és pel bé dels xinesos explotats i extorquits. No vol enamorar-se de la fascinant Pei Lan, però se n’enamora. No vol tenir tirada al futur ni als diners, però...

Andreu Martín recupera els seus millors ingredients: violència, sexe, corrupció. Un passeig molt interessant per Barcelona, des de l’Eixample fins a Sants i la Vila Olímpica, i per Santa Coloma de Gramenet, on dels 125.000 habitants, 24.000 són estrangers. I, el més important, una intriga molt versemblant. Narra molt bé el món dels delinqüents, dels policies, dels Mossos, dels jutges i dels polítics.