Gihadisme letal

Fruit de les tortures, o del que als Estats Units es va batejar com tècniques “d’interrogatori millorat”, és com Maya, l’agent de la CIA protagonista de La noche más oscura, de Kathryn Bigelow, aconsegueix estirar d’un fil que l’obsessiona fins a arribar a atrapar Ossama bin Laden. El seu enemic número u. L’enemic número u dels Estats Units.

L’assassinat del líder d’Al Qaeda i l’adaptació al cinema de la seva captura, juntament amb la posterior ofensiva militar a Mali i l’atac terrorista contra una planta de gas a Algèria, han tornat a centrar el debat (si és que en algun moment ha deixat de ser el centre) en el gihadisme i el perill que suposa. “Tenim al davant un enfrontament llarg on la derrota definitiva es durà a terme en el camp ideològic, però aquesta és impossible sense una derrota prèvia en els camps policials i militars”, defensa l’investigador Jofre Montoto, expert en terrorisme islàmic, en el seu llibre Gihadisme. L’amenaça de l’islamisme radical a Catalunya, que arriba a les llibreries en el moment oportú.

Montoto dedica, en capítols molt fragmentats i prosa sòbria, quasi 200 pàgines a fer una glossa didàctica en la qual explica què és el gihad, com es va gestar, quins han estat els seus líders, com es fabrica un màrtir, quines són les seves motivacions... I desmunta alguns mites, com ara que els suïcides són persones empeses per la desesperació econòmica o personal. El 54% tenen estudis superiors, cita a tall d’exemple Montoto.

També fa un extens recompte, operació per operació, de les investigacions dels cossos policials a l’Estat espanyol de les quals han informat els mitjans de comunicació, posant l’èmfasi a Catalunya, “el país d’Europa on més gihadistes han estat detinguts”. Més d’un centenar de persones des del 2001, explica l’autor. “Tindríem que el nostre país seria l’epicentre del gihadisme a l’Estat i al sud-oest d’Europa”, afirma, sense aprofundir en les causes. Una conclusió “discutida per alguns experts”, admet, que recorden que “no hi ha hagut detencions en els darrers dos anys i que la quantitat de condemnats ha estat baixa”.

Precisament aquest punt —el resultat en els tribunals— és un moment d’inflexió en el llibre, que dedica les últimes 100 pàgines a explicar la visió de l’autor. Montoto denuncia l’“embolic” de la justícia espanyola davant el gihadisme i demana una “legislació específica” que eviti les escletxes que permeten fugir a les cèl·lules terroristes “dorments”, aquelles que encara no han perpetrat cap atemptat però que en un futur ho faran. També critica una “contradicció entre jutges i policies constant en el combat al gihadisme” i lamenta que la majoria dels detinguts reben condemnes irrisòries, si no l’absolució.

L'autor ataca uns governs porucs de les "reaccions contra la comunitat musulmana".

Per Montoto, hi ha un cert bonisme en la interpretació de l’origen dels corrents radicals de l’islam: “És més fàcil parlar d’una mena d’atac identitari àrab en conjunció amb totes les maldats d’Occident que afrontar la realitat del combat ideològic i militar”. Quan en realitat, diu, hi ha un “gran objectiu” ideològic, que és “la destrucció dels sistemes de llibertats democràtiques, emanades de l’home i no de Déu, i la imposició d’un califat mundial governat per la xaria més estricta”. Si la misèria, el colonialisme o la política exterior occidental expliquessin el gihadisme, “¿què hi fan milers de ciutadans de l’Aràbia Saudita, involucrats en activitats gihadistes?”, afegeix.

L’autor ataca uns governs porucs de les “reaccions contra la comunitat musulmana”. I es queixa, en el cas concret de Catalunya, que els interlocutors de les comunitats musulmanes amb l’administració són normalment els imams, sobre els quals s’estén una ombra de dubte.

Una situació perillosa, al seu entendre, que resumeix amb una afirmació desconcertant: “Certament, no hi ha més cec que el que no hi vol veure; el problema és que qui acaba posant els morts és una ciutadania desinformada i anestesiada”.