Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
JULI ALANDES / ESCRIPTOR

“Volia jugar i estirar la realitat fins al punt de l’absurd”

L'autor traça la novel·la 'Crònica negra' amb diversos nivells de lectura

L'escriptor Juli Alandes.
L'escriptor Juli Alandes.

Una novel·la juvenil i un llibre de relats, més algun suposat pecat de joventut del qual renega, eren les modestes credencials literàries de Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 1968) fins que l’any 2010 va fer un pas endavant amb El crepuscle dels afortunats (La Magrana), una narració que va fer forat entre els amants de la novel·la negra, sobretot al Principat, gràcies a troballes com la del policia O’Malley, un agent culte, filòsof de formació, deixat caure en una bassa de testosterona. En Crònica negra (Bromera, 2012), premi Enric Valor, Alandes recupera aquest personatge, però el fa viatjar cap enrere en el temps, a manera de preqüela, fins situar-lo a València, als anys huitanta, tot just abans de les celebracions de la conquesta de la ciutat pel rei Jaume I. Allí, un inexpert O’Malley investigarà uns crims ben estranys perpetrats en un entorn acadèmic.

Expressat així, no sembla molt estimulant. Passa que un dels eixos del llibre és la manipulació històrica i filològica a propòsit del mossàrab, una idea bastant boja, a priori, amb la qual arranca una novel·la en què l’autor es pren unes quantes llicències que defensa amb una perícia ben notable. “No recorde com va sorgir tot exactament, però vaig començar com una broma, em vaig engrescar i, com que la cosa anava a més, m’hi vaig posar seriosament”, assegura l’autor, medievalista de formació tot i que no exerceix. Un cas que s’ajustava al perfil d’O’Malley. “Podia haver estat un altre personatge, però aquell m’anava de primera per a mostrar el contrast entre la cultura i la cruesa de la realitat. Es tractava de jugar i també d’estirar una mica la realitat fins al punt de l’absurd, per a mostrar com d’absurda és també la realitat. El que es planteja en Crònica negra no és inversemblant”, anota amb referència al mòbil criminal acadèmic, “podria ser-ho en la major part dels països del món, però no en el nostre. El que és improbable, per sort, és que s’arribe tan lluny per una disputa acadèmica”.

Entre referències erudites, diàlegs ocurrents (un dels mecanismes més greixats de la novel·la anterior que Alandes depura i millora) i algunes de les convencions del gènere, Crònica negra traça diferents nivells de lectura. “El que volia és que aqueixes possibilitats de lectura no foren incompatibles. Ans al contrari, que el lector que esperava una cosa determinada quedara atrapat en un joc diferent. Sempre en un equilibri precari: he dosificat el tema erudit perquè podia ser una miqueta dur. No sé si ho he aconseguit, però sembla que funciona”, exposa l’autor.

"Vaig començar

com una broma, però

em vaig engrescar"

Alandes esmenta com a “antecedent” del seu thriller filològic (l’etiqueta és del periodista, però a l’escriptor no li sembla incòmoda) una novel·la en èuscar d’Itxaro Borda, no traduïda al castellà, i que l’escriptor no té com a influència “perquè no l’he llegida, òbviament”. Aquella conta el segrest d’un dels membres de l’acadèmia basca de la llengua, que no és el cas. La història que sí que plana de manera molt més explícita pel relat d’Alandes és El nom de la rosa, la celebèrrima novel·la d’Umberto Eco publicada en el temps en què transcorre Crònica negra i que és citada pels personatges en un joc metaliterari ben divertit, un dels molts que hi planteja Alandes. “Aquella és una novel·la medieval i la meua tracta sobre medievalistes, però el que m’agradava fer ressaltar era l’encreuament entre literatura erudita i literatura d’evasió que fa Eco i que en aquell moment li reportà moltes crítiques que eren injustificades”. Una altra curiositat: el títol original, amb el qual va guanyar el premi, era Mort mossàrab, més explícit i fidel al contingut, però descartat per l’editorial per raons de cacofonia comercial. “L’avantatge de Crònica negra, un títol que de ben segur que s’ha fet emprar centenars de vegades, és la multiplicitat de lectures. Una fa referència a la Crònica de Jaume I, però també es pot entendre com la crònica d’un temps que no pot ser definit amb un altre color que el negre”, diu amb al·lusió als anys tan aspres de la Batalla de València, en què les pintoresques teories sobre el mossàrab tingueren un estrambòtic paper justificatiu.

En termes futbolístics plantegem a Alandes una pregunta que és com deixar-lo sol en el punt de penal amb el porter abatut. Però és que, comptat i debatut, la seua nova novel·la és més sòlida i reeixida que El crepuscle dels afortunats. “Hi ha una construcció novel·lística més treballada, amb una arquitectura més destacada, en què les peces s’agrupen d’una manera més fina. És un edifici amb més pisos i cambres”, remata Alandes estirant la metàfora.