El màxim de sentit, el mínim de paraules

Entre els regals de Reis d’enguany, potser la sorpresa més grata ha sigut una antologia de la poesia catalana del segle XX, Paraula encesa, confegida per Pere Ballart i Jordi Julià i publicada per l’editorial Viena. Compondre una antologia poètica sempre és una empresa arriscada, i més quan abraça un període tan extens. Al segle XX la poesia en la nostra llengua ha produït obres mestres en una quantitat molt superior a la dels altres gèneres literaris. Dins d’aquesta riquesa, en tota selecció s’albira una pèrdua. D’altra banda, des de les baralles entre modernistes i noucentistes, el món de la nostra lírica ha sigut variat i sovint soterrani, hi ha hagut moltes poètiques en contrast, i qualsevol apreciació lectora de tot aquest batibull no pot si no ser altament subjectiva.

Una antologia obliga a llegir una immensa quantitat de papers –i, abans, a localitzar-los, perquè hi ha molts llibres i poetes que han quedat oblidats, o que mai van ser tinguts en compte, per circumstàncies que no tenen res a veure amb la literatura. El XX ha sigut un segle complicat), cal ponderar l’esforç crític anterior i, finalment, cal triar, sabent que encertar, en qualsevol sentit que puga tindre la paraula encertar, és impossible. La voluntat de tot antòleg que es prenga la seua faena seriosament és establir un canon poètic convincent a partir d’una trajectòria que, en aquest cas, resulta ser massa proteica, d’una complexitat que no es deixa fixar de cap manera. Si l’antòleg és intel·ligent, es conformarà a oferir un itinerari personal, un entre d’altres, que permeta un acostament vàlid als lectors interessats, i que potser aporte alguna troballa: alguna veu menystinguda i digna de ser atesa. Aquesta actitud, raonable i prudent, és la que han adoptat els autors de Paraula encesa.

El fet és que hi ha ben poques antologies generals de la poesia catalana del segle XX. Hi havia la clàssica de Jaume Bofill i Ferro, completada per Antoni Comas, la famosa i partisana de Josep M. Castellet i Joaquim Molas, i la perpetrada, amb ben poca fortuna, per l’editorial Galàxia Gutenberg als anys 90. I res més, que un servidor sàpia. Dins aquesta modesta tradició, Paraula encesa farà molt bon paper. Pere Ballart és un dels millors estudiosos de la poesia amb què comptem, tant en el vessant teòric (i ací cal recordar el seu esplèndid El contorn del poema, entre altres títols) com en el de la crítica pràctica. Pel seu costat, Jordi Julià és un bon coneixedor de l’ofici, com a crític i com a poeta d’obra extensa i valuosa. L’antologia arranca amb Maragall i conclou amb els poetes nascuts l’any 1959, i inclou ni més ni menys que 150 poetes. Al contrari que algunes de les antologies anteriors, la tria no té biaixos ideòlogics ni territorials evidents i dibuixa un mapa amb poques llacunes que salten a la vista. Cal felicitar els autors perquè, com ells mateixos declaren, han procurat evitar l’arqueologia testimonial o la proporcionalitat benpensant i s’han guiat només pel criteri d’excel·lència. És a dir, han triat poemes que els importaven a ells, i que per això creien que mantenien intacta la seua capacitat de “volar i cantar”, de commoure el lector. També cal felicitar-los per haver inclòs mostres de la poesia cantada –lírica en el sentit més pur-, que sempre havien quedat excloses de les obres d’aquesta mena. Els versos de Raimon, de Quico Pi de la Serra i d’Ovidi Montllor no es mereixien aquest absurd desdeny. I a més per haver rescatat veus importants i massa negligides, com els de Joan Vergés, Josep Elias, Joana Raspall i (almenys a Catalunya) Francesc Almela.

L’antologia arranca amb Maragall i conclou amb els poetes nascuts l’any 1959, i inclou 150 poetes

Totes les opcions són discutibles, i les de Paraula encesa no són una excepció. En alguns poetes, fa la impressió que no se’ls han llegit tan a fons com podrien. Per exemple, pot sobtar que, en el cas de Fuster, trien un poema primerenc, d’evident qualitat, però inferior als que havia d’escriure després (ací Comas ho va fer una mica millor), o que hi haja absències penoses, com les de Josep Lluís Bonet, Joan Navarro i Vicent Berenguer, entre els valencians. Però això és inevitable. En conjunt, es tracta d’una antologia poderosa, construïda a partir de criteris amplis i equilibrats, i que inclou un bon grapat de poemes amb vocació de pervivència.

La de la poesia en català és una tradició viva amb un passat i un present esplèndids, però també és una tradició mig oculta, com els autors denuncien en el pròleg. Rarament podrem trobar les obres d’aquests 150 poetes en les llibreries, ni tan sols en les biblioteques. Paraula encesa s’insurgeix contra aquests estats de coses amb la contundència d’una prova. Si la poesia és, com deia Coleridge, “les millors paraules en el millor ordre”, la nostra llengua ha tingut la sort de ser ordenada així moltes vegades. Val la pena de saber-ho, i d’aprofitar-ho. Paraula encesa ens ho torna a posar davant dels ulls.