El Paral.lel. El món

Una exposició sobre un carrer. Un carrer especial a la ciutat, un carrer que és un final de l’Eixample, un gest net i clar que mostra les illes tallades a 45 graus i dóna lloc a uns espais singulars. Un carrer meitat eixample, meitat Poble-sec, que aquesta exposició del CCCB rescata de la descripció urbanística i del vocabulari propi de l’arquitectura per mostrar aquesta avinguda d’una manera completa i vital.

L’exposició és un exemple del que és una exposició d’un carrer, tant pels continguts com per l’afinada estètica de fira amb la qual es reuneixen les diferents parts de la vida del Paral·lel, donant lloc a una amalgama d’arcs que, sense adonar-nos-en gaire, anem travessant en diferents moments de l’itinerari de la mostra i ajuden a escenificar un altre temps. Mentre això passa ens anem trobant amb diferents llocs de clara inspiració “interior”, ara al costat d’una pianola, ara asseguts en una chaiselongue, ara escoltant música en raconets que semblen locutoris per a vidents o ara en teatres assistint com si fóssim espectadors o cupletistes. El passeig per aquests ambients no és lineal, no es té en cap moment noció de perspectiva, que seria pròpia d’una avinguda amb aquest nom, sinó més aviat la d’un anar a la deriva pels diferents locals d’aquesta mundana artèria que va a arribar a tenir el 73% dels locals ocupats per sales d’espectacles.

El Paral·lel l’imaginem regular i protegit pel prestigi del seu nom de reminiscències geogràfiques, però és caòtic, i també una evidència d’aportacions diverses, com la visió després d’una inundació o d’un naufragi. De fet, si observem el plànol de la ciutat, una bona part d’aquesta avinguda és torta i mal alineada, i més que una línia recta traçada a cordill, sembla un estic d’hoquei defectuós que, en l’època de les fotografies que allà veuran, mostra amb tota la seva cruesa la successió de tendals, cadires, portades de teatre, espectacles diversos i gent, molta gent. En aquest sentit, l’entrada a l’exposició amb la llarguíssima foto en moviment fruit de la unió de diverses fotografies descompostes en plans diferents ens introdueix al Paral·lel amb l’eficàcia d’un panorama i ens deixa parats com babaus.

Resulta un inspirador contrast veure un dels plànols —de fet, l’únic del carrer de tota l’exposició—, un dibuix del 1901 que recull les construccions existents en aquell moment i el conjunt de documents, per exemple un muntatge de fotografies de les plantes baixes del carrer Nou de la Rambla, amb les targetes dels negocis d’aquest carrer. Una mena d’alçat aconseguit fotograma a fotograma. Un contrast viu que ens parla de la diferència entre el plànol i el mapa; el plànol que recull notarialment les dades físiques i el mapa que reuneix l’experiència i l’activitat; el plànol que retrata l’espai i el mapa que captura el lloc. En aquest sentit, l’exposició sencera és un mapa o, millor encara, un conjunt de mapes que expliquen un carrer. Mapes que inclouen fragments en moviment, sons, cançons, diàlegs i, evidentment, fotos d’interiors, d’escenografies teatrals, d’artistes i cupletistes, vinyetes de diaris, cartells, petits objectes, llibres o partitures.

L’exposició transmet molt eficaçment que tot això succeïa alhora, els passejants amb els que visiten prostitutes, els que prenen cafè al carrer, les noies que aprenen l’ofici de cupletista en diverses acadèmies també instal·lades amb l’empenta d’aquest carrer-espectacle i que nodriran els cafès teatre i els locals de varietats, els que assisteixen als espectacles i els que tafanegen en una fira de llibres de vell. Tal és un carrer, tal és el món.