Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
EUGENI FORCANO Premio Nacional de Fotografía 2012

“La història s’escriu amb imatges”

"He tingut molta sort, mai vaig pensar a ser un fotògraf profesional", diu Forcano

El fotògraf Eugeni Forcano a casa seva.
El fotògraf Eugeni Forcano a casa seva.

El passat 26 de novembre, Eugeni Forcano (Barcelona, 1926) va pensar que un dels primers telegrames que va rebre per felicitar-lo pel Premio Nacional de Fotografía que li acabava de concedir el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport era del seu amic Juan Carlos. Però alguna cosa no quadrava, ja que la seva dona no es deia Sofía. “El meu germà em va dir que era dels Reis. Després vaig veure que posava ‘Ses Majestats’, de manera que no hi havia dubte”, explica amb un gran somriure aquest home afable, de conversa ràpida, presumit en el vestir i pulcre amb un perfecte tall de cabells i bigoti. Forcano ha estat, i és, un home atractiu, amb grans dots de persuasió. Els mateixos que va utilitzar durant anys per realitzar les seves magnífiques fotografies, en les quals captava instants sense despertar la suspicàcia dels protagonistes.

“No m’ho esperava de cap manera, sóc una mica gran, ja. Ha estat sort. Però el premi i la sort ha estat poder fer el que he volgut”. Sort és una paraula que repeteix, una vegada i una altra, durant l’entrevista, celebrada al saló de casa seva, a Barcelona, presidit per la seva inseparable Rollei, la càmera de visor superior que sempre va fer servir. “Sort i treball”, puntualitza.

Bigarrada i amb cert horror vacui, l’estança és plena d’escultures, quadres, verges de mida natural, flors, mobles i moltes carteres i carpetes plenes de fotografies, negatius, catàlegs i revistes amb les seves imatges publicades. “Les tinc aquí perquè no tinc on posar-les. No ho he preparat”, s’excusa.

Però es nota que li agrada parlar del seu treball i mostrar-lo. “És perquè vegi com en sóc de polièdric”. S’aixeca, una i altra vegada, i treu de les caixes les enormes còpies de les fotografies en blanc i negre que l’identifiquen: nens, monges, moderns turistes, gent del carrer, a més d’elements del paisatge urbà, com cotxes, botigues o festes. Entre elles hi ha les escenes del mercat de Banyoles i les fotografies que va fer a Josep Pla —ell l’anomena José—, com la que mostra l’escriptor envoltat en el fum del seu cigarret. “Vam estar passejant per Barcelona i no va ser difícil aconseguir-ho perquè fumava molt. Era un tio fora del comú”.

Fotògraf gens normal

Forcano, el més gran de 13 germans, va néixer per casualitat a Barcelona. “La meva mare va haver de venir aquí perquè va tenir problemes amb l’embaràs. Em van batejar a la catedral, però vaig viure, fins que em vaig casar, a Canet de Mar”. Ara la seva preocupació principal és posar el material en ordre.

“No sóc un fotògraf normal, jo no feia contactes, seleccionava la imatge que volia dels negatius i ja està. Només tinc ordenat el color, i tinc molta feina. Si Madrid m’encarrega una exposició, que me l’encarregarà, hauré de revisar-ho tot”.

L’any 2010 va lliurar 650 còpies “ampliades per mi” a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, que les va utilitzar per organitzar una exposició. Preguntat pel cas Centelles, assegura: “No crec que tinguin problemes amb mi. No tinc decidit què faré amb tot això, però ho deixaré tot a la ciutat de Barcelona o al meu poble, Canet”. Fa uns mesos li han dedicat en aquesta localitat del Maresme una sala permanent amb el seu nom a la Casa Museu Domènech i Montaner, amb fotografies seves. El juny els donarà el reportatge complet sobre Josep Pla.

Forcano recorda cadascuna de les circumstàncies en què va fer les seves imatges, les cantonades, les places i les persones que apareixen en les seves fotos, encara que hagi passat més de mig segle. “Busco l’emoció. Si no m’emociono, no puc disparar. El reportatge és un moment feliç que no es repeteix, ja pots disparar milers de fotos, que si no surt, no surt”, comenta davant de la imatge d’una mare descalça que porta el seu fill en braços sota la pluja.

“La fotografia ha estat per a mi un camí d’emocions i sentiments, de somnis i fins i tot d’utopia, el reportatge ha fet possible poder acostar i descobrir la gent, sobretot l’anònima i sense veu”. Però no ha cultivat el retrat. “Només a Pla i Joan Miró, però no m’ha interessat, prefereixo la gent anònima. Si les classes altes apareixen és per poder comparar les diferències de classe”, rebla.

Darrere de la sort hi ha molta feina. “Sentit comú, il·lusió, passió, inquietud i una força interior que t’empeny a treballar, com passa en altres ordres de la vida”, assegura, per incidir que no és una persona de creences religioses: “Admiro Crist, m’agradaria creure, però el carrer i la vida m’han ensenyat coses que m’ho impedeixen”.

La sort li va canviar la vida quan tenia 34 anys: “No vaig pensar a ser fotògraf professional, vaig començar com qualsevol persona amb una càmera i molta il·lusió, però després de guanyar el concurs de Destino van començar a encarregar-me treballs per a la revista”.

Encàrrecs que van continuar per fer catàlegs de moda per a empreses. “Em van dir que fes imatges en color, i jo no havia fet ni una sola d’aquestes fotos. El meu germà sabia anglès, va comprar un carret i va llegir les instruccions. Les vaig fer i van agradar a tothom, perquè fer fotos és molt fàcil”. D’una de les carpetes treu un catàleg de Tilsa, una empresa de Lleó en la qual la maniquí posa a la catedral i en diferents pobles de la província. “Després van seguir els treballs per a Myrurgia, Dupont, Warner i altres marques de moda, que és el que em va donar diners i així comprar espais de llibertat per fer el que jo volia fer”. Forcano recorda els problemes que va tenir amb les autoritats militars i religioses del moment per algunes de les seves fotografies.

Amb fama d’outsider i d’independent, assegura que “no m’he relacionat perquè no tenia temps, havia de pencar i no podia anar a Boccacio, com d’altres. Em lliurava a la meva feina perquè ho feia amb molta passió”. Després de la moda també va treballar amb el color. “Eren com bogeries en què buscava la textura. M’agradaria que es coneguessin perquè tinc unes 200 imatges inèdites”.

Des de 1995 un problema de salut el va apartar de la feina i no ha tornat a fer de fotògraf. “Tot i que sí que he fet fotos, ha estat a nivell particular, i ara ja no en faig, sóc molt més gran”, explica amb mig somriure. No ha treballat mai amb càmera digital, però el meravella que “ara tothom és fotògraf i a cada casa n’hi ha tres o quatre, i això pot ser interessant a la llarga. No descobreixo res de nou si dic que la història s’escriu avui amb imatges: el fotògraf és el notari de la vida. Això no ho posa en dubte ningú”.

Content per la quantitat de persones que l’han felicitat, a més dels Reis, assegura que no ha rebut cap oferta per a una exposició sobre la seva obra. “Realment he tingut sort, perquè hi ha gent que ha treballat tant com jo i no l’han premiat tant com a mi”.