El pallasso i la mort

El cavaller i la mort, la mort i la donzella, el pallasso i la mort... ¿El pallasso i la mort? Sembla que més aviat són extrems antitètics. La negra i trista mort, l’alegre i colorista pallasso. Però ben mirat —i sense la necessitat de recordar l’existència de pallassos tan sinistres com ara Pennywise, el clown d’It, o Pogo, el pallasso assassí (l’assassí en sèrie nord-americà John Wayne Gacy Jr., que va violar i matar 33 homes joves i que solia participar en desfilades vestit de clown, el paio)—,aquests populars personatges no han estat mai exempts del mal rotllo. Aquests dies nadalecs, un dels nostres pallassos més reconeguts, Tortell Poltrona, representa al Teatre Lliure de Barcelona el seu espectacle Grimègies (2010), en el qual l’entranyable i gamberro clown prepara el seu darrer viatge.

Poltrona (Jaume Mateu) acaba d’arribar precisament d’una gira pel Brasil. Quan li dic que deu tenir un jet lag de nassos, riu amb la broma, i amb ganes. “És un país que m’encanta, en lloc de donar-te la mà, et fan una abraçada i un petó. He participat en diversos festivals, com Anjos do Picadeiro, a Sao José do Rio Preto, i he impartit un curs. Estan fenomenal, molt excitats amb els Jocs i el Mundial. El pallasso funciona molt bé allà. I més amb la comicitat poètica, que és el que jo faig, són molt sensibles”.

L’espectacle que porta al Lliure, de 70 minuts en funció de les rialles, “és una reflexió sobre la mort amb el pallasso posat. En part, està motivat per la circumstància que ja sóc avi i perquè crec que, en la nostra societat, cal explicar la mort, hi ha un gran dèficit sobre això”. Poltrona explica que la idea es va desenvolupar en contacte amb gent que estudia l’antropologia del pallasso. “En el passat, el pallasso era un personatge molt més complex, relacionat amb els ritus funeraris i altres realitats transcendents. No està gens malament que parli d’un tabú com la mort, ell sí que pot”.

L’actor apunta que Grimègies (títol a partir d’una paraula inventada al XIX per Isidre Nonell i que significaria, més o menys, “gresca o conya”) no és per a nens menors de set o vuit anys. “Encara que els nens són els que m’agraden, t’entenen millor, amb els adults has de caminar tot sol. Però aquí el ritme no és l’habitual d’un espectacle de pallassos i es poden avorrir”. En el xou, el pallasso “explica que estem aquí de puta casualitat”, assenyala Poltrona. “I que cal gaudir de la vida mentre dura. Mentrestant, es prepara molt content per al seu viatge”. L’actor adverteix que la història és molt senzilla i que ningú esperi grans paraules. És un one man show o més pròpiament un one clown show. I, recalca, “no és trist ni depriment, entenc que s’ha de viure la mort com una part de la vida”.

Parlant del pallasso i la mort no podem deixar de pensar en Miliki. "Sí, tothom es va morint, els pallassos també moren. Moren de civil i no de pallasso, però. En realitat, tots els éssers humans portem un pallasso a dins, així que cada vegada que mor algú també mor un pallasso, encara que sigui en potència. El món és ple de pallassos moribunds”.

Després de tants anys, ¿està cansat Poltrona de fer el pallasso? “No, que va, canvia alguna cosa, ets menys energètic, més poètic, però com a avi estic més motivat, els avis, si t’hi fixes, fan molt el pallasso amb els seus néts". I porta el pallasso sempre posat? L’intento portar les 24 hores, a l’ascensor i a la duana, però no sempre en sóc capaç. En el control de l’aeroport em van prendre una ampolla de whisky. Reacciones a coses així mirant de buscar el gag. Però no me la van tornar”.