“En aquest moment hi ha més potencial arquitectònic que oportunitats”

Fran Silvestre va rebre la seua “revelació” arquitectònica el dia que va admirar l’arquitectura de Gaudí sota la pluja. El seu projecte de pavelló per a la cripta de la Colònia Güell havia merescut el primer premi en un concurs convocat per una empresa de material constructiu i l’arquitectura gaudiniana es desvetllà amb tota la força i l’enginyeria constructiva banyada per l’aigua.

Ha passat més d’una dècada i, des d’aquell primer treball, l’estudi d’arquitectura s’ha significat en el panorama professional i en un sector com la construcció d’habitatges unifamiliars que han merescut l’atenció d’algunes de les principals revistes internacionals. Entre els últims projectes eixits de l’estudi hi ha La casa del acantilado, una construcció particular situada a la Marina Baixa i amb el mar Mediterrani com a interlocutor. “Era un projecte molt excitant perquè es tractava de fer una casa construïda en l’aire, que fera aquesta sensació d’ingravidesa i que, d’altra banda, tinguera un efecte de continuïtat, de camí sobre el mar; i tot això, amb la dificultat d’estar edificada en un terreny difícil”, assenyala Fran Silvestre. Aquest habitatge dibuixat per un blanc lluminós, un altre distintiu de l’estudi en moltes de les seues construccions, s’ofereix fortament lligat al paisatge. “En la nostra arquitectura hi ha la natura i, per tant, el Mediterrani, el paisatge i el territori on vivim i treballem”, diu Fran Silvestre. “Recorde —continua Silvestre— que va ser arran de viure fora de València, primerament a Porto i després a Holanda, que, en tornar a la ciutat, em vaig adonar, com una mena de descobriment, del poder i la força de la nostra llum mediterrània, que hem volgut traslladar a l’arquitectura”.

Fill d’una nissaga d’enginyers, entre els avantpassats hi ha personatges tan curiosos com l’inventor d’una locomotora de vapor aplicada a una carreta. “Des de ben menut m’he sentit atret per aquest univers tècnic i, d’altra banda, he sentit sempre una gran passió per tot allò relacionat amb el món de les belles arts, la pintura, l’escultura, les arts plàstiques, i per això vaig escollir l’arquitectura, que em permetia poder treballar i reunir aquests dos vessants”. Va fer l’aprenentatge en dos estudis, l’holandés MVRDV i el portugués d’Alvaro Siza. “Treballar amb un arquitecte com Siza per a mi va ser un punt d’inflexió en la trajectòria formativa i professional”. Potser la influència de l’arquitecte de Porto es pot veure en aquesta idea constructiva de crear volums senzills, però, al mateix temps, de gran força singular, com la casa del castell situada en la localitat d’Aiora. Un habitatge particular que s’integra en el paisatge com una part destacada del relleu muntanyenc. “És un projecte que s’adapta a l’entorn, però que volíem que s’allunyés de la realització d’una mena de mimetisme formal que ens hauria conduït a un anacronisme històric”, comenta Fran Silvestre.

Al seu estudi sobreïxen per taules i prestatgeries una sèrie de maquetes com petites ciutats. “Per a nosaltres les maquetes són una mena d’escultures i les treballem com a tals”, diu Silvestre. En aquest micropaisatge destaca el projecte Eòlica. “D’aquest treball, entre altres característiques, hem de dir que es tracta d’un projecte de col·laboració entre enginyers i arquitectes a partir de la construcció d’un molí eòlic d’eix vertical i pensat per a un entorn urbà”, assenyala Fran Silvestre. “Entre altres virtuts o avantatges, tindríem un impacte paisatgístic, que és el passa ara amb els molins eòlics, més baix i, sobretot, un aprofitament millor de l’energia perquè està pròxim a la població consumidora”, comenta. El projecte es pot veure actualment a escala real al Parc Tecnològic de València.

Quant al moment actual de l’arquitectura, assenyala que “hi ha més potencial que oportunitats” i accentua “la bona marca de l’arquitectura espanyola a l’exterior a pesar de la crisi”. Pel que fa a la ciutat de València, n’apunta uns quants reptes amb vista a aquest segle xxi. “Des del punt de vista de la inversió pública, València té dues oportunitats magnífiques; d’una banda, la construcció del Parc Central i, d’una altra, tot el projecte al voltant de la dàrsena del port”, diu Silvestre. “Si aquests dos projectes s’acaben satisfactòriament significaran una bona herència per a les generacions futures de valencians, com ha estat la transformació del llit del Túria”.

En un territori més domèstic i privat del mapa urbà pensa que hi ha oportunitats excel·lents per a treballar. “A la ciutat de València hi ha dos plans que s’han abandonat: l’un, el de les cobertes, que al meu parer estan poc aprofitades. Hi ha molts clients que ens telefonen per rehabilitar els antics habitatges dels porters, ara deshabitats”, diu Silvestre. “L’altre pla està lligat a la zona de l’Eixample i de les illes interiors”, comenta Silvestre. “Aquests espais estaven pensats com a jardins, però a poc a poc s’han anat transformant i el resultat final és que allò que tenim ara són les cobertes d’establiments comercials que s’han quedat al nivell de les plantes primeres”. “És per això —continua— que nosaltres defensem que aquestes cobertes, ara estèticament lletges i degradades, es puguen transformar en jardins dels habitatges d’aquests primers pisos, ja que col·laborarien a rehabilitar aquestes zones”.