Mirar, escoltar, llegir Estellés

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) no és una de les figures literàries valencianes que necessita difusió. O que haja de ser reivindicada de manera urgent: la contínua bibliografia que genera, les festes estellesianes arreu del territori, la petja en els autors actuals, o ser un autor sortosament llegit, fan del mestre el més semblant a un poeta nacional. Però els mites també convé conrear-los. I encara més en els vint anys de la seua mort. D’ací ve el fet que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) l’haja nomenat “escriptor de l’any”: aquesta setmana, amb la inauguració al Centre del Carme de l’exposició “Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d’esperances”, oberta fins al 17 de febrer de 2013, s’enceta un període intens d’activitats relacionades amb el poeta de Burjassot.

En la planificació i l’execució de l’exposició, dotada amb un pressupost de 50.000 euros, ha estat treballant des del mes d’abril una comissió coordinada pel comissari de la mostra, l’acadèmic Josep Palomero. El dissenyador Víctor Bataller, el tècnic en exposicions Edelmir Galdón i l’estudiós Francesc Pérez Moragón en la part documental, amb el suport del fotògraf Joan Campos i d’Empar Martínez en l’àrea audiovisual, han estat en la sala de màquines d’una iniciativa en la qual també s’han implicat la família i diverses institucions (mitjans de comunicació, universitats, entitats cíviques i culturals, etcètera) a l’hora de cedir objectes i material gràfic i audiovisual. Una mostra, de fet, que convida des de diferents angles a mirar, llegir i escoltar Estellés.

Anant a pams, el visitant hi trobarà un gran mural biogràfic de vora quinze metres en què es contextualitza l’extensa obra de l’autor i s’hi repassa la vida, del fill de forner de Burjassot que s’inicia sense continuïtat en l’ofici patern, passant pel seu ingrés en el diari Las Provincias, el seu vessant cívic i personal o els reconeixements que encara rebé en vida. Desenes de fotografies en aplecs i manifestacions, arreplegant premis, en companyia de personatges rellevants del món de la cultura i la política acompanyen el trajecte visual. I una citació adient de Quadern per a ningú el presideix: “Us he donat els meus versos, us he donat en certa manera la meua vida”.

Una taula on es pot llegir Estellés i una zona de projecció amb més de mil fotografies que il·lustren els poemes de Coral romput recitats per Ovidi Montllor ocupen una altra zona de la mostra. Mentrestant, en la vintena de vitrines hi ha objectes com ara una vella (i productiva) màquina d’escriure Olivetti, una ploma adquirida a Berlín, un retrat a l’oli fet a Isabel Lorente, la seua esposa, quan tenia setze anys —fet pel seu germà—, llibres diversos, primeres edicions, manuscrits, entrades o díptics. També hi ha un tast de la ingent quantitat d’antologies, estudis i traduccions generats per Estellés. I fins i tot un apartat dedicat al teatre, preparada pel dramaturg Manuel Molins, en què es repassa la seua obra i els muntatges dut a terme a partir dels seus versos. També hi ha espai per a l’abundosa obra gràfica que inspirà artistes com ara Joan Ramos o Manuel Boix. Més anecdòtic, però també il·lustratiu, perquè copsa el seu pes cívic, és el mural que s’ha dedicat a les nombroses poblacions que ja celebren la festa dedicada al poeta. O la cinquantena de pobles i ciutats que, arreu del País, li han dedicat una via pública. “Potser és la sintonia que tenia amb el registre del carrer, però: a quin altre creador s’ha dedicat una cinquantena de carrers? Benlliure? Sorolla? Ben poquets”, aventura Palomero.

Respecte del vessant audiovisual de l’exposició, s’hi poden veure documentals i entrevistes, incloent-hi una de ben curiosa de Josep Maria Espinàs per a TV3 feta el 1987. O un monitor on Manuel Rodríguez Castelló, Reis Juan, Vicent Camps i Tomàs Llopis reciten els poemes. La profitosa relació del poeta amb la música s’arreplega en un plafó amb caràtules de discos que contenen alguna cançó musicant poemes d’Estellés, sorprenentment abundós. I davall, una pantalla tàctil per a poder seleccionar i escoltar els temes. “Tothom sap que s’han fet cançons sobre la seua obra, però poques persones saben que n’hi ha tantes”, apunta Palomero. Una altra curiositat: el programa de mà d’un recital organitzat a Nova York per l’Institut Ramon Llull, dedicat a poetes en llengua catalana, en què s’anuncia el mític Lou Reed llegint Les nits que van fent la nit (Nights that make the night).

“Volíem explicar qui era Estellés, el període que va viure, la repercussió enorme de la seua obra en molts camps, proporcionar al públic una foto fixa. I ho hem fet per mitjà d’una imatge i un grafisme molt moderns, molt homogenis”, argumenta el comissari de la mostra, el qual avança que malgrat la densitat “no ens hi ha cabut tot”. “De vegades tens una visió deformada, i coses que creus que tenen molta importància en realitat no en tenen. Una exposició no és una tesi doctoral, són elements amb un valor didàctic que difícilment es podran tornar a veure reunits”, rebla. Sobre la imatge projectada d’Estellés, Palomero voldria superar la visió preponderant de poeta cívic. “Era més que això, era un poeta amb molt d’ofici, amb una gamma de discursos molt diversa”, diu, si bé anota que “no s’ha volgut amagar res del que era Estellés. El vessant polític hi està representat”.

L’exposició és l’aspecte més visible d’un seguit d’activitats organitzades per la comissió de l’any Estellés, que coordina un altre acadèmic, el vicepresident de l’AVL Manel Pérez Saldanya. Una de les més cridaneres és l’edició d’un disc amb 20 de les moltes cançons inspirades en poemes d’Estellés i que han estat seleccionades pel musicòleg Josep Vicent Frechina. Versions, entre molts altres, d’Araceli Banyuls, Remigi Palmero, Joan Amèric, Miquel Gil, Al Tall, Paco Muñoz i, òbviament, Ovidi Montllor, el gran difusor estellesià en el món de la música. Un cabal inesgotable: tres de les cançons han estat gravades els darrers mesos. Juntament amb això, hi ha preparada una ruta per la capital valenciana (“La València de Vicent Andrés Estellés, la mirada d’un poeta”), amb vigència durant el temps que durarà l’exposició, que parteix de la plaça de l’Ajuntament, on treballava Estellés en el diari Las Provincias, i acaba al Centre del Carme, amb parades en diferents punts per a llegir poemes del mestre. Un opuscle amb fotografies i versos escollits serveix de guia i record. Altrament, com es va fer amb Enric Valor, hi ha un còmic biogràfic, obra de Jesús Huguet, i materials didàctics per a l’ESO i el Batxillerat confeccionats per Tomás Llopis, Isidre Crespo i Toni Espí. Així mateix, hi ha en procés de confecció, però bastant avançat, un llibre d’estudis sobre Estellés coordinat per Vicent Salvador i el mateix Saldanya, que pretén “ser una aportació rellevant”, amb informació sobre el poeta i la seua relació amb terrenys com ara l’estètica, la traducció o els corrents literaris de diferents èpoques. A més a més, hi haurà una exposició itinerant, per als ajuntaments i les institucions que la sol·liciten, així com una antologia reduïda del Mural del País Valencià coordinada per Honorat Ros.

“No es pot dir que Estellés no siga un autor reconegut, però està bé reivindicar-lo i estudiar-lo. Ja tocava que l’AVL li fera aquest reconeixement”, argumenta Saldanya. Per a ell, Estellés no tan sols és “el més gran poeta valencià des d’Ausiàs March, un gran creador de lectors de poesia en valencià”, sinó també “una persona compromesa amb la llengua, la cultura i la història. És un forjador d’identitat, de persones amb una forta adhesió per la llengua”. “Sempre és important que les institucions reivindiquen els grans autors valencians que no sempre han tingut aqueix reconeixement. Després de designar com a escriptors de l’any figures contemporànies com Sanchis Guarner o Enric Valor, calia fer-ho amb Estellés. Com li haurà de tocar algun dia, a Joan Fuster”, deixa caure. En la casella d’eixida per al 2013, però, Joan Roís de Corella.