Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
PENSANT-HO BÉ

Manifestos

M'agraden els manifestos. Tenen aquell punt afirmatiu, positiu, convençut, valent i amb aquell deix d’urgència que en fan un gènere inconfusible, diferent de tots els altres gèneres literaris. No sé si serveixen per gaire, atès que es deixen veure als titulars informatius un sol dia per submergir-se sense remei, poc després, en la foscor de les hemeroteques, però a mi em donen confiança: que un grup de persones, en moments de màxima gravetat, es mobilitzin per marcar-me allò que haig de pensar m’entendreix i alhora m’omple de gratitud. En primer lloc, justament, perquè m’alerten que el moment revesteix la màxima gravetat, per si jo no hi havia caigut.

 

Qui són aquestes persones que vetllen en tot moment per les meves idees? Gent variada: escriptors, cineastes, artistes, actors, professionals enragés en general i un ampli ventall de catedràtics de diverses disciplines. Intel·lectuals, en diem genèricament. Mai hi surten un lampista, un fuster o un bomber: ells queden reservats per a intervencions urgents més concretes. Així doncs, el nosaltres ho és ma non troppo: cal un subjecte col·lectiu perquè el gènere sigui reconeixible, però tampoc cal passar-se obrint les portes a tothom. Així, no és un nosaltres majestàtic, atès que es tracta d’un subjecte col·lectiu, però ben mirat tampoc es podria dir el contrari, des del moment que no tothom és admès a aquest club de la bona firma.

Als anys setanta es va imposar la moda de qualificar una mica més aquest subjecte col·lectiu i suposadament avantguardista. “Nosaltres, els treballadors de la cultura” va ser una fórmula d’encapçalament que va fer fortuna per reclamar tota mena de drets conculcats pel franquisme.

Avui cal llegir entre línees per identificar allò que uneix els sotasignats. El federalisme, per exemple. Vet aquí que quan pensàvem que, Ebre enllà, aquesta doctrina havia mort de consumpció —quan Pasqual Maragall el predicava apassionadament no va sortir un sol federalista per fer-li costat—, ara resulta que és ple de partidaris d’aquesta fórmula d’articulació de l’Estat. Benvinguts siguin. Però es diria que arriben a misses dites. I és que una altra de les característiques dels manifestos és arribar tard per sistema. Per això és un gènere que m’agrada tant: per la seva inutilitat. Com la poesia.