“I tot això qui ho pagarà?”
Fontserè s’ha convertit en el nou director d’Els Joglars després de l’abdicació d’Albert Boadella
Ramon Fontserè, un dels nostres actors més grans, l’inoblidable president Excels, Pla, Dalí, Sánchez Mazas o xef il·luminat, per no parlar del mateix caudillo Franco, s’ha convertit en el nou director d’Els Joglars després de l’abdicació d’Albert Boadella, que passa la torxa després de mig segle al capdavant. En assumir la direcció de l’històric col·lectiu, del qual és l’actor principal, Fontserè entra en una nova etapa de la seva carrera, amplificada així mateix per la seva tasca com a director d’escena en paral·lel al seu treball a Els Joglars (ha dirigit Quim Masferrer, de Teatre de Guerrilla, a Temps, presentada aquest octubre al festival Temporada Alta). L’actor i director respon a l’entrevista enmig d’un diabòlic final de gira amb El Nacional, que el porta a passar la castanyada a Galícia en el marc del Festival Internacional de Outono a Carballo (la Corunya). Fontserè es manifesta “una mica espantat” del repte de dirigir Els Joglars substituint Boadella, però al mateix temps “amb il·lusió”.
Li assenyalo que el relleu a Els Joglars es podria veure com un mutis de Boadella per separar el grup de la seva polèmica personalitat en aquest moment d’efervescència nacionalista a Catalunya, i el que es pot embolicar la troca. “No, ni ho havia pensat, no és una operació de canvi d’imatge, de cap manera, és un canvi natural, fa 51 anys que és al capdavant d’Els Joglars, i és lògic, està cansat d’aguantar el pes de la companyia, d’inventar obres, de donar de menjar a les 15 persones d’aquesta petita empresa. Precisament va ser ell qui va impulsar que tornéssim a Catalunya de gira, en considerar que aquí tenim un públic”. Home, però amb Boadella dient que intenta trepitjar el territori català tan poc com pugui... “És evident que en aquest punt... però en realitat, insisteixo, és un canvi de cicle”.
Fontserè està d’acord, tanmateix, que el recanvi de Boadella pot facilitar les coses a Els Joglars a Catalunya. Dit això, per descomptat que no sembla disposat a contemporitzar amb res i, com el seu mestre i predecessor, reivindica Pla i carrega contra el nacionalisme. “Sóc català, no catalanista, no estic per separatismes”, afirma. “¿M’he de barallar amb un extremeny perquè sóc català i només perquè hi ha uns senyors amb uns interessos de quadrilla que em diuen que ho he de fer? No, no. El nacionalisme, com la religió, separa. No m’agrada qui es considera superior. Estic pel sentit comú. I ara hi ha aquesta ficció fantasiosa de la independència i que ens diran olé a Europa...”. Sorprenentment Fontserè posa veu de Dalí en recordar la humorada de Francesc Pujols que un dia els catalans, en anar pel món, ho tindrem tot pagat pel sol fet de ser-ho. “I Dalí afegia que inclosos cafè, copa i puro! I jo em pregunto, parafrasejant el mestre Pla i veient el que està passant: ‘I tot això qui ho pagarà?’, que és la clau de la qüestió. En realitat, mentre es parla d’aquestes fantasies, no es parla de corrupció ni de mala gestió, que és el que tocaria”.
Li pregunto què opina de la deriva de Boadella, des de l’anarquisme fins a Esperanza Aguirre, que ja és trajecte. “Deriva? A veure, li van oferir un càrrec com a tècnic teatral, com a artista, i allà ha gaudit d’absoluta llibertat. Aguirre no és una senyora que hagi donat un cop d’Estat, sinó una presidenta de comunitat votada democràticament. Jo no la votaria, però em sembla remarcable el que ha fet amb l’Albert ".
De l'helicòpter a actor
Nascut a Torelló el 1956, Fontserè ja destacava pels seus dots d'observació —característica dels actors— quan estudiava als Germans de la Salle de Manlleu, segons revela un dels seus condeixebles, avui famós periodista esportiu. Durant un temps va volar en l'helicòpter Enstrom F-28 ("la bestiola") del seu pare, amb el seu progenitor als comandaments, llançant propaganda i publicitat de discoteques. Volaven baix sobre Lloret per veure les noies en topless. Fins i tot va provar de treure's la llicència de pilot, però va resultar que era daltònic. Hauria estat aviador? "No ho crec, jo sóc de teatre, encara que vaig trigar a tenir-ho clar". Va passar la mili, feliç, de turuta. Va estudiar a l'Institut del Teatre de Vic, on, "un pèl assilvestrat", Iago Pericot li deia "passota". En un dels tallers de curs va muntar la seva primera obra, un vodevil. Va formar part de la companyia La Gàbia de Vic i es va incorporar a Els Joglars el 1983 amb Teledeum. És autor del dietari Tres peus al gat i té nombrosos premis teatrals. Dirigirà el nou espectacle d'Els Joglars, El col·loqui dels gossos, de Cervantes, "gran company de viatge".
El nou director emfatitza que a Els Joglars sempre hi ha hagut llibertat de pensament. “Aquí ha cabut tot l’arc parlamentari, tothom ha expressat les seves idees i s’han respectat totes les tendències, polítiques, sexuals i gastronòmiques. Sempre s’ha parlat lliurement de tot, de política, de teatre, de bolets, fins i tot de futbol. Sempre hi ha hagut una llibertat omnívora a Els Joglars”. Dit això, apunta: “Som un grup catalano-espanyol, un grup de teatre espanyol fet per catalans”.
Passem revista a la seva trajectòria. “Vaig arribar a Els Joglars, després d’un càsting, per fer Teledeum, on interpretava el vell cardenal integrista Albino Luciano. Entrar a la companyia va ser passar a la primera divisió del teatre. I amb un geni com Albert Boadella. Em va xocar molt la capacitat del teatre de convulsionar. En les representacions de Teledeum patíem amenaces de bomba, atemptats i misses de desgreuge”.
Després es van convertir en el malson del pujolisme. “Ho vam viure amb molta naturalitat i totes les conseqüències. Els còmics i el poder sempre han estat de punta. Ve de segles, som la descendència d’Aristòfanes i Molière. Ens van atacar i marginar i vam respondre a aquest pensament únic amb l’escarni”. Què els ha passat a Catalunya? “Hem estat un grup incòmode per al nacionalisme perquè hem fet la sàtira de Pujol, això ens ha costat no ser mai a TV3 ni al Teatre Nacional, a nosaltres, un grup amb 51 anys, quaranta obres i un director, l’Albert, considerat un clàssic i un mestre a escala europea. Aquest és un país on tot es destrueix, com deia Josep Pla. Però no hem abaixat el cap i hem respost sempre des de l’escenari”.
Pasqual Maragall va ser un desencís per a Els Joglars. “Ja havíem vaticinat que seria el mateix. Els socialistes catalans van decidir ser més catalans que els convergents i ballar millor la sardana, així que ja no hi ha res que pugui fer front a aquests”.
Fontserè considera que l’escenari és “un analgèsic”, i actuar, “una teràpia”. Diu que, de tots els que ha fet, el personatge de Pla és el seu favorit, i es reconeix en la broma esmolada de l’escriptor, en la seva casolana mordacitat i en el seu “optimista pessimisme”.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.