El constructor civil de persones

Aquesta nota de lectura vol raonar la vàlua d’un llibre amb aroma de clàssic modest, involuntari i discret. És ben cert que es tracta només d’articles i notes de lectura publicades en diaris i revistes, i és ben cert que la primera edició es va publicar fa gairebé 15 anys, el 1998. Però és molt més cert encara que Incitacionsés viu com ho són molt pocs assajos contemporanis.

Enric Sòria (Oliva, la Safor, 1958) té el cor d’autor fet de barreges tan insolentment originals que convé destacar-ne la brillantor i la fiabilitat: és un assagista de prosa precisa i elegant, sovint amb la voluntat de narrador disfressat (potser a la manera del dietari de Gimferrer), d’ironia tèbia i mai sagnant (i gens fusterià, en això). Cada article obre el camp reflexiu per tal d’entendre un llibre allà on un llibre té sentit: a la vida de les persones, a la de les idees (i en això és fusterià).

Però hi ha una raó més per a l’elogi d’un autor, i és la riquesa insòlita de les seves lectures i l’amplitud de tradicions en què es mou amb alegria i saviesa: des de l’erudició clàssica fins a —sobre tot— la literatura de tradició i concomitàncies germàniques o eslaves. Parla de Sebald però també de Danilo Kis, de Kafka, de Thomas i Golo Mann, o de Czeslaw Milosz, però també de les Cinquanta poesies de Du Fu en mans de Joan Ferraté o del LTI. La lengua del Tercer Reich de Victor Klemperer (i crec que és l’única persona del món no alemany que també s’ha llegit de dalt a baix els seus dietaris). No és un escriptor normal perquè encara el decora una virtud més: la generosa franquesa amb què celebra allò que admira, i la contagiosa conseqüència d’aquesta virtut és moure l’ànim del lector per córrer foragitat a cercar el llibre què ha despertat l’admiració de Sòria.

Malgrat la modèstia del títol, el llibre no és una mera incitació, sinó una celebració participativa, intel·ligent i oxigenant de l’alta literatura de la tradició occidental, llegida des de fora de les dèries acadèmiques i empesa per una raó única: viure, saber i entendre millor. O sigui, les raons pures de l’hedonisme. La reedició ha tingut la fortuna d’incloure nous articles de l’autor, alguns fins al 2007, però no respon a la voluntat d’aplegar-ho tot per fer gruix sinó a la voluntat de fer un llibre amb sentit interior i armat per assenyalar afinitats i vincles: una comunitat de passions, una tradició cultural. Poso un tall del to de moralista, que és el que de debò explica l’entitat intel·lectual dels assaigs, en particular quan expressa la superioritat dels criteris intel·lectuals i de qualitat respecte als de l’origen o les motivacions espúries: “El panegirisme acrític de la cultura pròpia no és més que una manipulació d’aquesta. Mitifica el seu valor i alhora el traeix, perquè amaga el fet que el considera només instrumental”. I més enllà de l’ús polític del passat cultural, segona estocada: “Qui mitifica la cultura per convertir-la en un substitut de la vida, embastardeix la vida, sens dubte, però també embastardeix la cultura: la transforma en un succedani, en un ídol postís”.

La nota ve d’un article del 2002 a propòsit dels dietaris de Gombrowic, i s’entén l’entusiasme perquè el mateix Sòria és un clàssic incontestable del dietarisme contemporani —Mentre parlem i La lentitud del mar—. No hauríem de tenir cap dificultat per entendre el seu assagisme com una forma de construcció civil de persones emparentada amb Fuster o amb un Eugeni d’Ors sense mandangues ni comèdia. Ho diu sense dir-ho, però és el que cal entendre quan lamenta l’oblit de l’exigència de Fuster d’entendre’ns com a nació cultural, on cal incloure Capmany i Maians, Ribera i Fortuny, i encara “incloïa les èpoques esplèndides i les míseres, els patriotes i els desertors. Incloïa don Eugenio de Ors i tot. Amb un ideal tan ampli potser s’hauria pogut fer alguna cosa”. I així ha estat, malgrat que això no pugui dir-ho Sòria mateix, però sí els seus lectors.