Retorn al Paradís

El 1912, el pintor futurista Giacomo Balla es va fixar en el moviment d’un animal domèstic per crear el llenç Dinamisme d’un gos amb corretja, amb el qual pretenia incriure la simultaneïtat i la cinestèsia en l’organització espacial del quadre. Contemporàniament, Umberto Boccioni va crear a Dinamisme d’un cavall accelerant i una casa un híbrid entre la contigüitat espacial i l’objecte escultòric fragmentat. 

L’origen d’aquella ruptura en la percepció que distingia el cos en repòs i en moviment arrencava del treball del fotògraf angloamericà Eadweard Muybridge, que l’any 1872 va ser contractat per un milionari de la costa oest per aclarir una disputa hípica sobre la manera de caminar dels cavalls. A Palo Alto, Muybridge va fotografiar els animals amb una bateria de càmeres, va disposar les imatges en fileres i les va fotografiar altra vegada en una quadrícula que es podia explorar en direcció vertical i horitzontal. Aquell experiment va donar lloc al llibre The Horse in Motion (El cavall en moviment), determinant en tota la dialèctica avantguardista del segle XX d’alliberar la visió i tornar-la a disciplinar.

L’escultura de Brancusi Ocell en l’espai (1924), un cos volàtil delicadament allargat, suggereix moviment en la visió de l’ascens sense esforç en vol. En la seva condensació formal i gestual, l’animal —i no la dona— representa el sublim humà erotitzat, acompanyat per la influència de rituals i escultures primitives, especialment africanes.

Amb l’animal com a motiu, l’estètica avantguardista troba un nou objecte de culte: l’aura, l’atemporalitat, la simultaneïtat i la universalitat (fets profundament moderns) de l’obra, d’allò històricament no mediat, es podien trobar en el regne més primari, el de les bèsties. La col·lectiva de la galeria A34 de Barcelona és una exaltació de la posició especial d’aquests mons intermedis, els que perceben els nostres sentits i la seva idealització. A Bestiari no hi ha les escultures minimalistes de Brancusi ni trobem la rebel·lia de Balla, ja que no es tracta d’una condemna de la cultura del passat, tal com volien els futuristes, ni del culte al pedestal del primer. L’exposició és alguna cosa menys i alguna cosa més: evoca la importància de les fonts més antigues de l’art i les afinitats entre el que és modern i el que és tribal; o com d’una manera naïf suggereix el seu comissari Josep Casamartina, “és un apropament afectiu motivat per l’anhel col·lectiu, profund i nostàlgic, de retorn al Paradís, la tornada a una època, segurament inventada, en la qual tots els éssers vius eren iguals i ningú devorava ningú, més enllà dels fruits que els arbres, generosos, deixaven caure”.

L’Arca de Noè de l’A34 és aclaparant: delicades escultures mesopotàmiques, jeroglífics egipcis, figuretes xineses, romanes i gregues, peces i tapissos africans (Mali, Costa d’Ivori, Ghana), representacions màgiques d’Indonèsia i Oceania; i obres més recents, com ara els deliciosos dibuixos de Saul Steinberg, els Miró, Matisse, Picasso, Alechisnky, Muybridge, Joan Rebull, Àngel Bofarull, Luis Fernández, Barry Flanagan, Frederic Amat, Antoni Llena… Un aleph commovedor i fidel a l’esperit d’un galerista, Paco Rebés, aquest sí, representant d’una espècie i d’una generació en perill d’extinció.

Amb una visió universalista semblant, la galeria Projecte SD presenta una selecció de dibuixos, teles i un film de Patricia Dauder (Barcelona, 1973) titulat El gran cercle (un terme utilitzat en les cartes de navegació per als viatges de llarga distància per tot el món), on la idea de paisatge és vista com un espai d’opacitats i transperències, un lloc distant i proper, mai exacte i ni tan sols real, però que es pot cartografiar en un exercici introspectiu que evoca la utopia. La pel·lícula en 16 mil·límetres Garden Island, filmada a Kauai, mostra imatges idíl·liques de l’illa del Pacífic on va viatjar l’artista, mentre que la sèrie de teles Green Kauai i Orange Kauai van ser produïdes a partir d’un procés de substracció del color, superposició i cosit de diverses capes de roba. Són obres que sublimen un cercle màxim impossible de veure, ja que neixen d’un sentiment generat per la immensitat que no es pot comprendre. El Paradís.