Especulacions electorals

La convocatòria d’eleccions anticipades feta pel president Artur Mas la setmana passada ha provocat, com calia esperar, tota mena de comentaris, dels que han dit que, ben mirat, era l’única cosa sensata que podia fer fins al que no hi veuen més que l’assumpció vergonyant d’un fracàs, el de la legislatura més breu des de la recuperació de la Generalitat catalana. Com que a tots ens agrada tafanejar en els arcana imperii –els secrets del poder-, alguns han volgut indagar en les hipotètiques motivacions ocultes de la mesura: la dificultat d’aprovar els tristos pressupostos del 2013, el càlcul polític d’aprofitar l’avantatge d’agafar amb el pas canviat els altres partits, o la pura fugida endavant per a eludir un present francament tortuós.

Potser la millor explicació sumaria el càlcul a la necessitat. Al meu parer, de tot el que s’ha escrit, potser el comentari més lúcid siga encara el que va publicar a EL PAÍS un intel·lectual de trajectòria llargament afí al PSC, Josep Ramoneda, dos dies abans que Mas anunciara l’avançament de les eleccions. Segons Ramoneda, la dinàmica de les coses, la manifestació massiva i el fracàs en la negociació a Madrid del pacte fiscal –que era el punt principal del programa de govern de Mas- deixava el president de la Generalitat sense cap més opció política (i moral) que avançar les eleccions. Comptar vots significa saber d’una vegada on som. “Ja no ens mourem sobre valoracions més o menys subjectives dels moviments socials, ni sobre intuïcions interessades del que pensen de veritat els catalans”. Les urnes tenen la paraula.

Ramoneda va ser el primer –fins on jo sé- a escriure amb claredat una cosa que molts pensaven: que Mas havia de fer això: per necessitat i per conveniència. El que ha sorprés de veritat, per tant, no és que ho haguera de fer; és que ho ha fet. I també la manera com ho ha fet: amb una ferma decisió, amb un punt d’audàcia (o d’aventurerisme) molt rar de trobar entre els polítics d’ara, i alhora amb aquell posat tranquil, d’ací no passa res, que no deixa de sobtar, atesa l’envergadura de l’aposta. A Catalunya, l’estatura de Mas com a líder no ha deixat créixer en aquests dies gràcies a aquesta peculiar barreja, tan seua, de calma i gosadia, però, alhora, la seua aureola s’ha tornat inquietant. Tots entenen que aquestes eleccions són decisives, però ningú sap ben bé fins a quin punt. Sens dubte, el dret a decidir té molts valedors en la teoria; però la responsabilitat de decidir, en la pràctica, és sempre problemàtica. De sobte, el futur immediat s’ha tornat preocupant. Potser fa por i tot.

Però abans de res cal comptar vots, com deia Ramoneda. No cal ser profeta per a augurar una campanya dura, i que en sentirem de tots els colors. En casos com aquest, aventurar possibles resultats és un exercici especulatiu massa arriscat. CiU haurà de calcular quants electors perdrà, perquè no voldran seguir-la en la seua nova ruta sobiranista, i quants en guanyarà precisament perquè l’ha iniciada amb aparent convicció. El resultat és una incògnita, i ací hi ha la clau de tot el que passarà després. De moment, les enquestes li donen avantatge, i el vot útil de molts catalanistes decebuts podria afavorir-la, però encara falta tot un mes. Els altres partits tenen els seus propis problemes, com ara ERC, que haurà d’esforçar-se molt per a no semblar un company de viatge redundant, i per tant superflu, de la nova i musculosa CiU. O el PP, que intenta aglutinar el vot espanyolista i l’espantat per a compensar els que perdrà per la llastimosa gestió de la crisi econòmica que s’ha fet a Madrid.

El drama del PSC és més amarg. La posició del seu líder, Pere Navarro, contra el sobiranisme i contra un hipotètic referèndum posterior, ha provocat una greu fractura interna i un desconcert encara més greu en part del seu electorat. Probablement no calia tot això. Com ja he escrit ací, el problema de la bella idea del federalisme és que, fora del PSC, no se la creu quasi ningú –ni tan sols el PSOE- a Espanya i cada volta menys gent a Catalunya. A Pasqual Maragall, que va ser l’últim que la va enarborar amb convicció, ja el deixaren a soles. I si del que es tracta és de salvar Espanya (amb els matisos que es vulga), això el PP ho fa com ningú. S’ha escrit que el PSC és un partit amb dues ànimes sempre una mica barallades, i ara més que mai. La vella tradició catalanista del partit se sent massa desatesa, i això, en aquestes eleccions, pot costar-li car. De moment, la definició més gràfica de la seua debilitat l’ha donada -de nou- Ramoneda: el PSC ara mateix plana per terra de ningú: a Catalunya és invisible; a Espanya, no pinta res. D’error en error, la debacle d’un partit essencial en el tauler polític català –i que ho governava tot fa només dos anys- podria fer pena i tot.