Perdre els papers

A mi, la batalla dialèctica entre Catalunya i una bona part d’Espanya per l’anhel d’autodeterminació de la primera em fa pensar en la situació de tantes dones que, pel motiu que siga —perquè és un tirà, o perquè simplement ja no l’estimen—, volen deixar el marit i viure al seu aire, independents. El marit pot reaccionar de distintes maneres: pot suplicar disculpes i prometre un canvi d’actitud, pot emprenyar-se i proferir amenaces, pot, fins i tot, passar de la paraula a l’acció, o pot acceptar-ho esportivament i aconseguir que la relació es mantinga en l’àmbit de l’amistat, que és l’opció, crec, més sensata; i la més rendible, a llarg termini. Però els espanyols no destaquen al món, precisament, per la seua sensatesa. Fins ara, des d’Espanya, Catalunya i els catalans no se’ls ha tractat mai com uns iguals. Un inventari de les petites i grans frustracions —sovint humiliacions— infringides pel poder de Madrid als catalans no cap ací; ens hi caldria una enciclopèdia. I van des de la imposició d’una simple matrícula de cotxe fins a la mutilació de tot un estatut. Fa només uns anys, el sentiment independentista a Catalunya era minso. Per què creuen vostés que s’ha disparat? Jo no en tinc dubte: el marit, un marit prepotent, mancat d’autocrítica, ha travessat amb els seus excessos la línia roja i ha provocat un punt d’inflexió. Quan dins d’un individu o d’un poble ha crescut el desig, la necessitat, de ser lliure, és impossible tornar-lo a sotmetre. També hi ha, és clar, la crisi. Segons alguns experts en economia catalans, una Catalunya fora d’Espanya esdevindria, després d’uns primers anys difícils, un dels països més solvents d’Europa; segons alguns polítics i alguns diaris espanyols, en canvi, Catalunya hi quedaria a la cua. No entenc prou d’economia, però sé que els polítics i els mitjans espanyols que diuen això també prohibeixen que un valencià puga triar el canal de televisió que vol veure o, quan Pepe xafa, amb tota la mala llet possible i davant les càmeres, la mà de Messi, diuen que Messi ha fet teatre. Credibilitat zero, doncs. Segons ells, Catalunya sense Espanya no va enlloc; és més, consideren que Catalunya és un problema, que només genera maldecaps. Com quedem? Si Catalunya és un problema per a Espanya, per què Espanya (rei inclòs) es posa tan histèrica davant la perspectiva d’una separació? A un costat veig unes multituds pacífiques, mobilitzades per una il·lusió; a l’altre, cares llargues que profereixen amenaces, aferrant-se a unes lleis fetes a la seua mida i interpretades per ells, i també —gens dissimuladament— a l’exèrcit. No sé si avui en dia, dins del marc europeu, dins del món civilitzat, un exèrcit pot xafar l’anhel d’un poble que s’expressa pacíficament. Això només passa en països on governen tirans. Sí que sé, però, que quan un marit amenaça amb la violència la seua companya, és perquè ha perdut totalment els papers i ja no hi veu marxa enrere.