Teju Cole

Potser Ciutat oberta, de Teju Cole (Quaderns Crema / Acantilado, 2012), no és una gran novel·la; potser, fins i tot, no és ni novel·la, com afirmaran alguns defensors de línies severes de demarcació genèriques. Però aquesta primera incursió del jove escriptor d’origen nigerià en la narrativa llarga exhibeix atractius poc habituals, un dels quals és precisament la manera com combina —en una simbiosi d’aparença fàcil, però d’una dificultat tècnica innegable— la reflexió, la contemplació i la narració estricta. Hi ha lectors que necessiten desesperadament d’arguments i accions trepidants, i que, en conseqüència, inquietaran davant d’un flâneur com Julius, el protagonista de la història, que, al començament de l’últim any de pràctiques de psiquiatria, decideix recórrer la ciutat de Nova York com una mena de teràpia que l’allibere de la monotonia. Certament, el desassossec creixerà quan aquests lectors, davant de la mancança d’una trama que lligue els fets i que els ordene amb la perícia necessària per a fer-los encara més atractius, declaren la seua incapacitat per a trobar el fil de la narració. I el fil, tanmateix, existeix. I no és únic. No debades el protagonista manifesta la seua admiració per un professor de literatura anglesa antiga, Saito, del qual va aprendre entre altres coses “l’art d’escoltar i la capacitat de desentranyar un relat a partir del que s’ometia”. Potser Teju Cole amaga els vincles entre idees o fets que haurien facilitat la construcció d’una narració més compacta i que haurien estalviat esforços al lector; en contrapartida, posar-los en la superfície hauria fet perdre la sensació de provisionalitat, de naturalitat, que ens arriba des de la reflexió que el protagonista fa en contemplar els personatges que omplin la ciutat o davant de les seues peripècies biogràfiques, a Nigèria, a Brussel·les o a Nova York.

És en l’àmbit de la reflexió, no sistemàtica, sinó deixada ací i allà, on també podem resseguir un fil que, al meu parer, ordena un conjunt en aparença purament miscel·lani. La música del gran Mahler a l’inici i a la fi és com una llanterna que ens permet atenuar els clarobscurs. Das Lied von der Erde sona en les primeres pàgines a la gran botiga de Tower Records i Julius reconeix que es tracta de la cèlebre gravació d’Otto Klemperer del 1964. En les darreres, assisteix a un concert en què Simon Rattle dirigeix la Novena Simfonia; i ara, potser perquè el recorregut per les pàgines del llibre ja s’acaba, el narrador fa explícita la relació entre aquestes partitures i la desolació pel final que el compositor veia arribar implacable en la vida real. No es tracta d’atribuir cap originalitat a la reflexió de Teju Cole sobre la música de Mahler, sinó de veure com, arrecerat entre aquestes fites, el lector pot fer un recorregut per tot el que Julius creu veure sota l’ègida d’Obatala, un demiürg de la mitologia dels ioruba a qui Olodumare havia encomanat la formació dels humans. El demiürg havia fet bé la seua tasca fins que, a causa de la beguda, començà a fabricar éssers humans esguerrats. Les passejades de Julius per la ciutat de Nova York —com també per la de Brussel·les a la cerca de la seua àvia— i per la seua biografia tenen a veure amb les formes diverses de la tragèdia, de la desolació, però també, com les simfonies de Mahler, transmeten “la llum d’una apassionada avidesa per la vida”. En això consisteix una certa bogeria general dels humans, que hem de conviure entre la llum i la foscor, entre “l’epidèmia de pena” que afligeix el món i el desig de viure, retratats per les taques de clarors i d’ombres a les parets verticals dels gratacels. Nova York no és, quant a marginacions i soledats, una ciutat única. En això quasi totes les ciutats s’assemblen. Potser l’11-S la singularitza i, alhora, la converteix en una referència universal. De fet, Teju Cole posa l’atemptat al centre neuràlgic de la seua història; fins i tot, una mica forçadament, porta el flâneur a una ciutat europea per donar consistència a les reflexions pertinents. Novel·la o no, aquest és un llibre esplèndid, un retrat de les formes contemporànies de la desolació. L’editor francés de l’obra ha posat en una faixa que “si Baudelaire fóra un jove africà que avui vagarejara pels carrers de Nova York, és aquest exactament el llibre que hauria escrit”. Potser la comparació no és ben exacta, però fa justícia quant a l’envergadura del projecte.