Abans i després
A Catalunya, els ecos de l’enorme manifestació de l’11de setembre continuen dominant les converses privades i els debats públics. El seu mateix èxit ha deixat la ciutadania en estat de xoc. Hi podem trobar, segons qui parla, entusiasme, consternació o aquella incerta inquietud que sempre provoquen els esdeveniments que no s’acaben d’entendre, però que, no se sap molt bé com, ni fins a on, ho poden canviar tot. El que tothom comparteix és la sorpresa, la difusa sensació que el que ha passat és gros –més gros, sens dubte, del que ningú esperava- i que marcarà un abans i un després en la política, però també en la vida catalana.
Que la manifestació havia de ser gran ja se sabia. No calia més que conéixer la xifra d’autocars llogats per a assistir-hi, o la creixent excitació al carrer, tot i que els organitzadors havien tingut poc de temps, entre el final de les vacances d’agost i l’11 de setembre, per a escalfar-lo. El que ningú s’esperava era les dimensions tremendes que havia d’adquirir. La quantitat exacta de gent que va a una manifestació és un misteri incalculable i, per tant, cadascú pot dir el que més li convinga, però hi ha dades que salten a la vista. Les fotografies aèries de la manifestació de l’últim 11 de setembre demostren que ocupava el doble d’espai que la del 10 de juliol de 2010, que era, de lluny, la concentració de personal més gran que ha conegut Barcelona des de la ja remota data del 1977. Llavors, en plena efervescència de la Transició, una marea humana va exigir l’autonomia per a Catalunya. Al cap de 35 anys, una multitud encara més gran s’ hi ha reunit per a reclamar la independència. La magnitud del fet és incontestable. No es pot ni negligir ni menystenir. Cal ser conscient de la importància del que ha passat i intentar entendre-ho, perquè ho canvia tot.
Què es pot dir d’un aplec tan colossal de gent? En una concentració humana d’aquestes dimensions, un en pot trobar de tot, i aquest també va ser el cas l’11 de setembre. Hi havia moltes famílies, des de l’avi als xiquets de bolquers, però també hi havia nenes pijes de Pedralbes presumint de tipet, obrers de la construcció i desvagats curiosos, més algun turista japonés despistat. Dins aquest cafarnaüm, predominava la placidesa festiva: ni insults, ni crits arravatats, ni contenidors encesos ni vidres trencats, com també predominaven les senyeres estelades. Era al mateix temps una massa molt variada i molt monòcroma. ¿Fins a quin punt era independentista tota aquella immensitat humana? És cert que la gent és mimètica i sovint s’apunta a coses sense pensar-s’ho massa. Però una manifestació pacífica és un acte molt avorrit, que exigeix gastar tot un dia que es podria haver ocupat en activitats més satisfactòries. Fan falta ganes. Moltes més que per a anar a votar, per exemple. Hem de concloure que sí, que la majoria de la gent va anar amb ganes de dir el que volia, i que aquesta mateixa gent vol que la seua veu siga escoltada.
¿Fins a quin punt era independentista tota aquella immensitat humana?
I què és el que ha canviat? Fins fa poc, les enquestes advertien que l’independentisme era minoritari a Catalunya, però que creixia de pressa. Ara mateix, ja no és minoritari i continua creixent. Les enquestes són un instrument de fiabilitat dubtosa i es podia no fer cas dels seus avisos. La manifestació, en canvi, ha convertit de sobte la independència en el tema central de la política catalana, respecte al qual tots han de prendre posició. Molts pensen que la crisi ha exacerbat el disgust dels catalans amb l’administració espanyola. D’altres opinen que el discurs sobiranista de Convergència ha impulsat els caps calents dels catalans cap a un camí sense eixida. Personalment, crec que el major sobiranisme de CDC és una conseqüència i no una causa de l’expansió del desig d’independència en la societat catalana, i que Mas s’ha vist més obligat a pujar-se a aquest carro que temptat d’estirar-lo (una cosa que, per cert, el PSC encara no ha comprés). La crisi sí que és un probable accelerant del canvi. Però hi ha més coses. La gran manifestació del 10 de juliol del 2010 protestava, sobretot, contra una sentència del Constitucional que deixava inoperants punts essencials del nou estatut d’autonomia català. Els governants espanyols van fer cas omís d’aquella protesta i els polítics catalans no saberen què fer-ne. Ara, tots els que van eixir al carrer fa dos anys ho han tornat a fer, i molts més (el doble), però ja no diuen el mateix. L’estatut ha quedat arrere, com tantes decepcions del passat. Mentre els uns s’encastellen, els altres senzillament se’n van. A la resta d’Espanya, fa anys que ningú es preocupa d’entendre el que passa a Catalunya, però no per això deixa de passar, i com més va més de pressa. Avui no se sap que és més desconcertant, si les impressionants dimensions del canvi o el fet que, fins ara, no l’haja volgut veure pràcticament ningú.
