Arquitectes i senyors

L’Associació d’Arquitectes de Catalunya, embrió de l’actual Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), va néixer el 19 de març de 1874, vint anys després que les muralles comencessin a caure i naixés la possibilitat d’estendre la ciutat pel plànol de Barcelona. L’associació estava formada per 24 arquitectes i 19 mestres d’obres disposats a repartir-se el pastís. Des de llavors, i fins avui, en què el COAC està format per gairebé 10.000 socis, han passat 138 anys plens d’històries que han forjat la personalitat del col·lectiu. Enric Granell i Antoni Ramon n’han recollit moltes, i les han publicat a Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1874-1962, llibre en format digital del qual només s’han editat 200 exemplars en paper.

A partir de fotografies, fullets, publicacions i documents, reconstrueixen aquesta història: els sopars per cohesionar el grup d’aquests professionals i senyors, les excursi-ons a Sant Llorenç de Munt, Santes Creus, Carcassona o Empúries on s’impartien classes magistrals, o els primers congressos que servien per debatre les últimes tendències. Les imatges d’aquests actes permeten identificar molts dels professionals que van aixecar la nova ciutat. A les revistes que van publicar; des d’Anuari, La Ciutat & La Casa, Gaseta de les Arts, Butlletí del Col·legi Oficial, Arquitectura i Urbanisme o, més recentment, Cuadernos de Arquitectura, es van recollir els reptes tècnics i projectes que no van arribar a fer-se realitat i que s’haurien perdut, com el Palau de la Llum, de Lluís Girona.

Els autors relaten com els arquitectes, sempre reivindicatius, van començar revelant-se contra el fet que fos un mestre d’obres, Josep Fontserè, l’encar-regat d’urbanitzar la zona que havia deixat la ciutadella militar, i la seva oposició a l’“uniformador i avorrit” Pla Cerdà, ja que els coartava, i per això s’hi van enfrontar: Elies Rogent, amb la seva Universitat (1863); la Sagrada Família, de Francesc de Paula (1877); Ignasi C. Bartrolí, amb el seu Hospital Clínic (1880); el Palau de Justícia, d’Enric Sagnier (1887), o l’Hospital de Sant Pau, de Lluís Domènech i Montaner (1901).

El 31 de juliol de 1930 es constitueix el Col·legi d’Arquitectes, obligant els professionals a col·legiar-s’hi per exercir, però no absorbeix l’antiga associació, per la qual cosa cohabiten fins que, en començar la guerra civil, el Sindicat d’Arquitectes de Catalunya (SAC) les unifica. Després de la guerra, els arquitectes pateixen depuracions, sobretot els vinculats amb els “comunistes del GATPAC”. Molts van ser inhabilitats a perpetuïtat, com Josep Lluís Sert, Josep Gudiol o Josep Puig i Cadafalch. Als anys cinquanta, el llibre explica que el Col·legi va servir per introduir la cultura arquitectònica internacional convidant personatges com Bruno Zevi (1950), Alvar Aalto (1951) i Nikolau Pevsner (1952).

El llibre acaba amb el mite que Antoni Gaudí no va ser entès pels seus contemporanis. Els seus col·legues li van donar suport des del principi: el 1899, després d’instituir-se un premi al millor edifici, el primer guardonat va ser la Casa Calvet, obra del jove arquitecte. Els seus companys van ser els que van difondre i van donar publicitat als seus treballs amb visites, publicacions i ponències. El 1956 van organitzar una exposició monogràfica sobre Gaudí al Saló del Tinell. El 29 d’abril de 1962, inaugura la nova seu del COAC, l’edifici de Xavier Busquets amb un fris de Picasso a la plaça Nova, una vitrina situada al cor de Barcelona.